L’EXECUTIVA AGRESSIVA
Empreses 08/06/2014

Papà, jo també vull ser rei

L’executiva Agressiva
2 min

Potser els emprenedors, empresaris que hem muntat la nostra empresa, som el màxim exponent d’una de les coses que meravellen els defensors més convençuts del liberalisme/capitalisme. Parlo d’una paraula que diu molt més del que sembla: meritocràcia. Es refereix a un sistema de govern, o de societat, basat en el mèrit de les persones, és a dir, un model en el qual el més important no és què posseeixes ni com et dius quan neixes, sinó què fas a la teva vida per merèixer l’èxit i la fortuna o el fracàs i la misèria. És possible? Segurament ho és tant com la societat comunista imaginada per Marx i Engels...

En una societat en què la institució de la família està tan assentada, per més divorcis que hi hagi, trobo complicat que un pare influent no intercedeixi perquè el seu fill tingui una feina ben pagada, o que un germà n’ajudi un altre que, per demèrit, merescudament, hagi caigut en desgràcia.

La meritocràcia, doncs, és una utopia, però una utopia que, si menys no com a base, em sembla prou desitjable. I, com deia, els emprenedors que hem creat una empresa del no-res (o gairebé) encarnem d’una forma particular que aquesta meritocràcia és d’alguna forma possible.

Ara ens dediquem a ensenyar als nens a l’escola que han de ser emprenedors, que s’han de superar a ells mateixos, que han de marcar el seu propi camí. Els pares més guais diuen als seus fills: “Pots ser el que vulguis ser”. Però, ¿i si un nen vol ser rei?

Podrà ser el rei de la samba, el rei de les finances o el Rey del Pollo Frito, com el Ramoncín, però no el rei d’Espanya. Això només ho podrà ser el fill del caçador d’elefants, el prestador de l’Iñaki Urdangarin...

Si jo, humilment, represento la meritocràcia, Felip de Borbó i Grècia n’és l’antítesi. I en un país en què el cap de l’estat és un hereu, cap nen no es creurà que els emprenedors puguin ser els reis del mambo.

stats