REFLEXIÓ
JOAN TARRADELLAS

PSI

El PSI, private sector involvement (participació del sector privat), té lloc quan els bancs privats assumeixen part de les pèrdues que provoquen les crisis de deute. El terme prové dels anys 90, quan l'FMI, durant la crisi mexicana, l'aplicà per primer cop. En l'anterior crisi de deute llatinoamericà dels 80, l'FMI havia estat criticat per la percepció que les pèrdues les pagaven els contribuents. Mentrestant, els bancs que alegrement havien prestat diners als governs en fallida eren rescatats també pels contribuents, cosa no només escandalosa sinó que incentivava els bancs a seguir arriscant.

Arran de la crisi de deute grec, el PSI va popularitzar-se amb el nom de quitança voluntària . Pressionats per l'FMI i Alemanya, el febrer del 2012 la majoria dels bancs que havien prestat diners al govern hel·lè van acceptar una quitança de més del 50% (107.000 milions d'euros), la més gran de la història. El resultat: el deute grec passà del 198% al 161% del PIB. Decebedor! I es que els rescats de la UE i de l'FMI (més de la meitat de tot el que deu Grècia) no van patir cap quitança. A més, per tal d'endolcir el PSI, els bancs grecs van rebre un nou rescat de 25.000 milions i els no grecs un sucós aval de 30.000 milions que garantia el deute hel·lè que encara mantenien. Tot, òbviament, a càrrec de més deute públic per al país.

Martin Blessing, president del Commerzbank, deia fa poc que el PSI grec va ser "igual de voluntari que una declaració voluntària de culpabilitat durant la Inquisició espanyola". La imatge triada no és dolenta, però Blessing, com a alemany, tenia a disposició alguna metàfora possiblement més propera.

Joan Tarradellas és professor de finances d'Eada.