HARDWARE
-JORDI SABATÉ

El PC, entre l’adéu a l’XP i el ser o no ser de les tauletes

S’espera que les vendes d’ordinadors creixin per quart trimestre consecutiu després dels dos pitjors anys de la història del sector

¿OASI AL DESERT o brots verds? ¿Hilillos de plastilina o chapapote que portarà a l’extinció final un aparell que ha marcat profundament les últimes quatre dècades, amb un paper fonamental en la revolució digital? De moment els números parlen d’una miraculosa recuperació del mercat dels ordinadors durant el 2014, amb creixements respecte del 2013 d’un 19% a nivell espanyol i d’un 22% a nivell europeu. Si bé en el mercat mundial els números són més discrets, a Espanya s’espera que les vendes arribin als més de tres milions d’unitats.

Però per posar aquestes xifres en context cal aclarir que el 2013, i respecte del 2012, que tampoc havia sigut un any bo, la caiguda va ser d’un històric 10%, la més gran que es coneix des que IBM va llançar el seu primer model. Aquests resultats van fer que molts analistes firmessin l’acta de defunció del sector dels ordinadors, sobretot els de sobretaula. El decreixement, que s’havia produït des que l’actual crisi es va fer palesa el 2008, es va convertir el 2013 en desfeta.

Tot i així, no se’n pot culpar només la crisi: l’aparició de l’iPad el 2010 va ser una nova revolució que va fer creure a molts usuaris que en realitat era una tauleta el que necessitaven i no el portàtil en què s’havien gastat el doble de diners i utilitzaven ocasionalment per consultar Facebook i escriure mails. La tauleta era, en canvi, lleugera, barata, senzilla d’usar i permetia consumir tot tipus de continguts. Així, units, la crisi i l’iPad -i posteriors tauletes amb Android, sobretot de la gamma Nexus de Google- es disposaven a acabar amb els ordinadors per sempre més.

Steve Jobs ho va tenir molt clar i, juntament amb l’iPad, va potenciar el concepte d’era post-PC, en què els dispositius mòbils, especialment les tauletes, substituirien l’ordinador en totes les llars. Aquell auguri sonava un xic paradoxal en boca d’ell, pare de la gamma Mac. Però la cosa va començar a fer pudor quan Bill Gates, el negoci exclusiu del qual era aleshores la venda de llicències de programari per a PC, el va abonar amb entusiasme. Si dos dels magnats dels ordinadors es disposaven a enterrar-los abans d’hora, era que en realitat es tractava d’un sector zombi.

Les dades del 2013 semblava que confirmaven el camí cap al desballestament del món de la computació amb teclat. Però de sobte va passar una cosa, l’abril del 2014, que va canviar el curs dels esdeveniments i va invertir les tendències. Microsoft va decidir jubilar el Windows XP, el sistema operatiu que tan bons resultats li havia donat, però que feia gairebé 14 anys que estava actiu en 500 milions d’ordinadors.

L’XP era un sistema obsolet i poc operatiu de cara al futur, sobretot per als ecosistemes multisuport i de computació i emmagatzematge en núvol: és a dir, tenir ordinador, tauleta i smartphone compartint programes i continguts. El problema era que els usuaris es resistien a abandonar-lo per les males experiències viscudes amb el Vista -el pitjor error en la història de Microsoft- i la poca confiança en l’indefinit Windows 8.

El Windows 8 és un sistema operatiu a mig camí entre el clàssic dels ordinadors i els més innovadors de smartphones i tauletes, una mena de jugada mestra que va acabar en nyap, que no va deixar contents ni els usuaris de tauletes ni els de portàtils i que, malgrat ser molt interessant estèticament, no va rebre bones crítiques dels analistes, sobretot en l’apartat d’usabilitat. Ara Microsoft vol arreglar-ho amb el futur llançament del Windows 10 de cara a la tardor del 2015, però mentrestant l’única alternativa és optar pel Windows 7, un sistema en la línia més clàssica de la nissaga Windows i que té les simpaties de molts usuaris.

Tant és així que el 8 d’abril d’aquest any Microsoft va deixar de donar suport a l’XP i va jugar la carta del Windows 7. D’aquesta manera, els usuaris que no volguessin el Windows 8 podrien optar per comprar ordinadors amb el Windows 7 instal·lat, que a més a més resulten més barats, ja que es tracta d’un sistema operatiu que tard o d’hora deixarà de rebre suport. Pel que sembla, l’estratègia va ser encertada, i si en el primer trimestre es va observar una tímida recuperació, en els següents la renovació del parc tecnològic de moltes empreses i llars s’ha produït per fi. Encara que hagi sigut de manera forçada.

Molts usuaris estaven aguantant amb equips totalment desfasats, i potser la tímida recuperació econòmica que sembla haver-se produït en els últims temps els ha acabat d’impulsar a optar pels bons preus dels aparells amb el Windows 7. No s’espera que els números finals del 2014 ens tornin als nivells de vendes del 2012, però potser els fregaran: la ferida del 2013 trigarà a cicatritzar -si ho acaba fent-, i la impressió general és que el mercat es tornarà a estabilitzar a la baixa un cop feta la renovació tecnològica. La sensació que l’ordinador serà reclòs a l’àmbit professional no s’esvaeix.

Ara bé: ¿no hauria sigut més lògic en l’era post-PC que l’usuari domèstic optés per la tauleta en lloc d’un nou portàtil? Al capdavall, com ja s’ha dit, la tauleta sembla el destí més adient per a qui gairebé no ha d’escriure textos llargs, no ha de fer servir taules numèriques ni gràfiques. En principi no té sentit pagar per aparells que no usarem. ¿No seria més coherent que les tauletes s’haguessin menjat definitivament el mercat dels portàtils? Potser sí, però no ha passat. Al contrari, és en aquesta àrea, la domèstica, on més han crescut les vendes. La raó podria ser una certa insatisfacció de molts usuaris amb les tauletes, molt irregulars en el seu rendiment excepte en el cas dels iPads, que són d’altra banda més cars que molts portàtils amb el Windows 7. ¿I val la pena una tauleta quan els telèfons cada dia tenen pantalles més grosses? El temps ho dirà.