L’EXECUTIVA AGRESSIVA
L’EXECUTIVA AGRESSIVA

No vull un milió d’euros, gràcies

Doncs resulta que volen donar-me un milió d’euros. Sí, sí, un milió! No és broma. Bé, concretem. No és que me’ls vulguin donar per la cara; algú els vol invertir en la meva empresa.

“Escolta, si voleu créixer, no seria difícil buscar un capital risc que entrés en el vostre accionariat i us posés, per exemple, un milió d’euros”. M’ho va dir una persona molt ben connectada i que, no ho dubto, ho podria aconseguir. Ens coneix, ens segueix i més o menys coneix la nostra trajectòria. Sens dubte, també ens estima una mica, tot i que segurament també trauria profit del business.

“Podríeu contractar personal, invertir i créixer molt més ràpidament; a més, us donarien coneixement i no es ficarien en el dia a dia de l’empresa, només farien seguiment des del consell d’administració”. Vist així, és llaminer, oi? Un milió d’euros... qui m’ho hauria dit quan fa cinc o sis anys vaig veure la cara de resignació dels pares: “Filla, era millor quan només demanaves la setmanada”.

Doncs bé, ara per ara, no vull el milió. Ni un milió, ni dos, ni deu! Si no és que sigui per comprar-me l’empresa, i jo, a living la vida loca. Deveu pensar que estic boja, com quan vaig anar als pares amb la meva pel·lícula de muntar una empresa.

Ara us ho explico: per què no vull un milió d’euros per créixer a tota velocitat? La meva curta experiència empresarial m’ha ensenyat que gastar diners és molt fàcil, però aconseguir que serveixin per a alguna cosa, molt difícil.

La pregunta és: ¿tinc projectes que pugui gestionar per gastar un milió d’euros? La veritat és que no, i no em vull imaginar la idea d’incorporar 20 persones en un any a l’equip. Bé, sí... el caos. Potser m’equivoco, però, ara per ara, no vull el problema de decidir a què dedico uns diners que no necessito i, seguidament, el problema d’explicar-li a algú què estem fent amb els seus calés. Però, repeteixo, si algú vol comprar el cent per cent per un milió (o mig), s’accepten ofertes!