No ha Valgut La pena

Aquesta setmana s’ha conegut la notícia del tancament d’una famosa empresa espanyola, una marca amb més de quatre dècades de trajectòria que, casualment, va ser fundada per l’avi d’una de les treballadores del meu equip. Va ser un dia trist per a ella; tot i que la família ja no està vinculada a l’empresa ni professionalment ni accionarialment, no podia deixar de pensar en els seus avis.

Estic segura que qualsevol, i jo la primera, pot entendre la pena que tenia l’altre dia l’avi de la meva companya, retirat des de fa molts anys, en saber que l’empresa que va fundar de jove anirà a liquidació. A més, jo he pogut conèixer molts detalls de la seva reacció que fan més dura, si es pot, tota la història. L’home deia, en un moment de debilitat, que tot el que havia fet “no havia valgut la pena”. ¿Com pot dir això el creador d’una empresa que ha arribat a donar feina directa a més de mil persones?

Resulta difícil descriure com em sentiria si d’aquí molts anys la meva empesa se’n va en orris. Què pensaria dels gestors que m’haguessin agafat el relleu i, sense èxit, haguessin intentat continuar la feina començada amb molt d’esforç i sacrificis?

La meva empresa no té 40 anys i jo no estic retirada, ni molt menys, però sempre he pensat que per ser feliç cal mesurar molt bé les aspiracions i els desitjos. I, sobretot, assumir que som tots uns pobres desgraciats a qui ens toca viure una vida imperfecte en un cos imperfecte i en un cap ple de sentiments i afliccions inútils i dolorosos .

Els temps que ens toca viure és limitat i hem de intentar que valgui la pena, sí senyor, però més val que ens concentrem en el que ens correspon, i no en el que depèn d’altres, com el que passarà amb la meva empresa quan em retiri. Val més no donar-nos massa importància.

Si fem el que ens agrada amb passió i donem el màxim de nosaltres, com l’avi de la meva companya, tot haurà valgut la pena.

Una abraçada, Sr. G.