Morir d’èxit

Si assistim a 150 cursos diferents sobre internet, rebrem 150 definicions diferents de morir d’èxit. En alguns ens diran que això és una cosa que pot passar, i que no és ni bo ni dolent. En d’altres afirmaran que morir d’èxit és el millor que ens pot passar en arrencar, ja que va associat a una situació en què molta gent vol descobrir el que fem. I finalment alguns (pocs) diran que això és tan perillós que més aviat és dolent i cal evitar-ho.

Al cap i a la fi, i abstenint-nos d’opinar sobre si és bo o és dolent, hi ha una màxima en la qual tots estarien d’acord: morir d’èxit implica, necessàriament, dues coses.

La primera, tenir èxit. I això és bo. Implica tenir més persones de les que som capaços d’absorbir que demanen els nostres productes. Implica que podem començar a afirmar que el model funciona, o almenys genera expectació, i per tant podem dir que anem en la direcció adequada.

La segona, però, és que també implica morir: deixar de servir l’usuari i al mateix temps informar la competència que el model funciona i que no som capaços d’estar al nivell d’exigència dels clients. Implica ensenyar un cartell ben gros que diu “Feu-me la competència, que jo no sóc prou bo”.

Així, és positiu o negatiu? Jo no ho sé. Però un dels millors exemples que es pot aguantar sense fer grans canvis, liderant un projecte sense deixar-se amenaçar pels grossos i acabant sent el gros és el de Milanuncios. La web s’acaba de vendre per 50 milions d’euros, després de morir d’èxit diverses vegades. La pregunta és: quants no van poder sobreviure i es van quedar en el camí?