TECNOLOGIA
JORDI SABATÉ

Mor l’iPod Classic, el giny que va canviar per sempre la indústria musical

Apple deixa de fabricar el mític reproductor musical de la rodeta. Arraconat pels iPhone i els iPod Touch, va marcar un abans i després

Mor l’iPod Classic, el giny que va canviar per sempre la indústria musical Zoom

La presentació de l’iPhone 6 el 9 de setembre va servir a Apple no només per anunciar el seu rellotge intel·ligent, Apple Watch, sinó també per camuflar la fi d’una era que s’havia iniciat ara fa tretze anys. El 22 d’octubre del 2001 Steve Jobs va presentar la novetat que marcaria tota la línia estilística de l’electrònica domèstica en el futur. Es tractava de l’iPod Classic: el primer objecte popular d’Apple, el primer dispositiu de la marca destinat a l’oci, el primer reproductor multimèdia de masses de l’era digital i el primer producte a signar la sentència de mort dels discos òptics o dels CD. Ara Apple ha aprofitat el rebombori per deixar de fabricar-lo.

Aquell 22 d’octubre, Jobs sorprenia el món i feia el primer pas per fer d’Apple, en pocs anys, la primera empresa tecnològica del planeta. La imatge del fundador de la companyia amb uns auriculars blancs posats i sostenint un petit objecte, també de color blanc immaculat, amb una roda central, va fer la volta al món. Feia només un mes que hi havia hagut els atemptats contra les Torres Bessones del World Trade Center de Nova York. Des de llavors tot va canviar. La presentació va encetar la gran dècada blanca en el món de la tecnologia digital. L’iPod Classic seria el primer pont perquè el consumidor mitjà transités cap a una nova era de dispositius i serveis amb una pota en el codi binari i l’altra a internet. Ja fos per l’iPod o pels seus imitadors i alternatives, els reproductors de MP3, van atreure el públic a un món fins aleshores limitat als professionals. En aquella època, la música portable era patrimoni dels Discman.

L’iPod era un aparell no només cuidat fins a l’últim detall en el seu blanc impol·lut i el seu minimalisme zen -característiques comunes en la majoria dels dissenys de l’ànima estètica d’Apple, Jonathan Ive-, sinó que, a més, trencava els esquemes mentals del que fins aleshores havíem considerat el món físic i l’electrònic. D’acord: una cançó és so, són ones immaterials que es transmeten per l’aire, però es representaven i s’intercanviaven en suport material, com els discos. Primer vinils i després òptics. Una cançó, abans de l’iPod, era de plàstic.

A partir de l’iPod, les cançons van deixar d’ocupar lloc. El primer anunci televisiu que Apple va fer sobre l’iPod tenia un missatge molt clar: “1.000 cançons a la butxaca”. Eren les que cabien de mitjana en el primer model, que podia tenir fins a deu gigabytes de capacitat. Després augmentarien fins a desenes de milers en les últimes versions del Classic, amb capacitat per guardar fins a 160 gigabytes. En altres paraules, la música va passar de ser física a ser digital, simples electrons en moviment. Hola, discos durs; adéu, discoteques.

A més, l’iPod va trencar un altre motlle: va ferir de mort l’àlbum com a concepte i va elevar la cançó a la categoria d’estàndard comercial. Avui dia, Miley Cyrus i Rihanna no són famoses per tenir discos complets en el mercat, sinó per llançar cançons populars. Això va passar sobretot a partir del llançament de la botiga iTunes Music Store, el 28 d’abril del 2003. Apple no va ser la primera empresa a vendre cançons digitals, però sí l’única que ho feia en un sistema tancat i segur, de ple acord amb les companyies discogràfiques i per descarregar-les en un dispositiu propietat seva.

Però l’iPod, com a emblema de la revolució digital, portava escrit en el seu ADN la data de la mort, ja que la seva evolució i la seva millora el van anar allunyant a poc a poc del seu objectiu original: reproduir milers de cançons des de la butxaca. Finalment, l’iPod Touch -llançat el setembre del 2007 i que podria considerar-se un gran salt tecnològic per la pantalla tàctil i la seva connexió wifi- va néixer eclipsat per l’aparició del seu següent pas evolutiu: el primer iPhone, capaç de guardar i reproduir música i fer moltes coses més.

A partir de llavors, els iPod, i la resta de reproductors, van ser considerats l’alternativa per a infants, joves i persones sense possibilitats d’accedir als nous prínceps de la tecnologia de masses: els smartphones. Era el principi d’una llarga agonia que va culminar el 9 de setembre. Requiescat in pace, iPod Classic.