Michael Wolfe: Teniu ‘start-ups’ molt interessants però no es coneixen entre elles”

Michael Wolfe ha canviat Silicon Valley per Barcelona per agafar-se un any sabàtic i de tant en tant participa en conferències i trobades amb emprenedors a l’escola de negocis Esade. Amb americana i corbata i una motxilla esportiva a l’esquena, Wolfe va començar la seva carrera a Goldman Sachs i a la multinacional del software Symantec, fins que va decidir emprendre. En els últims vint anys ha fundat o participat en la creació de quatre start-ups tecnològiques, Pipewise, Vontu, Kana i I/PRO, les tres últimes amb exitoses adquisicions o sortides a borsa. Professor de la Universitat de Stanford, Wolfe també ha estat empresari de la firma de capital risc Benchmark Capital i ha format part de diversos consells assessors i juntes directives.

Es defineix com un emprenedor en sèrie. Tothom pot ser-ho?

Hi ha un debat obert sobre si un emprenedor neix o es fa; jo sóc més partidari de la segona opinió. A San Francisco hi ha molts emprenedors perquè la cultura local fa que sigui més fàcil: per exemple, està assumit que muntar una start-up i fracassar no té importància. Tothom pot ser emprenedor, però això no vol dir que tothom hauria de ser-ho. Jo personalment vaig començar la meva carrera en una gran companyia. No em plantejava ser emprenedor, el que volia era anar a treballar a Nova York! Era el 1991 i llavors els graduats de Stanford i de les millors universitats aspiraven a això. No va ser fins al 2005 que va haver-hi aquest boom per l’emprenedoria.

¿I això de ser emprenedor en sèrie?

He participat en la creació de quatre start-ups en menys de 20 anys. I encara que siguin un èxit o un fracàs, tant si hi guanyo diners com si no, seguiré emprenent. Perquè m’agrada, ho trobo divertit. Sempre que m’agafo un any sabàtic tinc ganes de tornar-hi.

Insisteix que tot emprenedor ha de tenir predisposició a “abandonar, aspirar i fer fallida” (“ quit, suck, and fail ”). Crear aquesta filosofia requereix temps.

Sí. Em refereixo sobretot a les start-ups tecnològiques. A Espanya no sé si existeix aquesta predisposició entre els joves, però suposo que a tot arreu ha passat igual: al principi la gent més qualificada va a les millors escoles i quan en surt vol la millor feina en una gran empresa... És la career trap, la trampa de la carrera. A Califòrnia, en canvi, ara la gent més ambiciosa prefereix treballar en una petita start-up que ha muntat el seu company de classe que en una multinacional. I estan preparats perquè sigui un fracàs sense que ningú els assenyali amb el dit; però també saben que un dia pot venir una empresa molt gran i comprar-los per una milionada.

¿És vàlid muntar una start-up amb l’únic objectiu de ser adquirida per una gran empresa com Facebook?

No hi ha res dolent a ser adquirit per una empresa gran, però les start-ups que comencen només amb aquest objectiu no solen tenir èxit. Principalment perquè quan expliquin el projecte al capital risc no trobaran inversors. El capital risc vol escoltar que tens una solució a una necessitat de mercat, que tens potencial per fer créixer els teus ingressos a escala global... Una bona oferta de compra té lloc quan realment ho estàs fent bé i el teus usuaris estan ben atesos.

¿Estem en una bombolla tecnològica?

No crec que sigui el mateix que la bombolla dels puntcom dels 90, quan es pagava fins a 100 vegades més per una empresa, però és cert que les empreses tecnològiques estan sobrevalorades, dues o tres vegades per sobre del valor real. Però no crec que sigui perillós. Es deu principalment al fet que hi ha cada cop més competència entre inversors i capital risc.

Als Estats Units, perquè aquí encara no...

Barcelona té l’energia per convertir-se en un centre d’emprenedoria, té molt renom internacional. El repte és la facilitat per contractar gent i atraure capital, i això als EUA és molt més fàcil, em temo. També veig que hi ha moltes start-ups interessants però que no es coneixen entre elles. I la falta de referents és un problema.