Michael Dell, el ‘cowboy’ solitari, torna a cavalcar
La compra d’EMC per part de Dell, anunciada dimarts passat, torna l’empresa d’aquest llegendari lluitador a l’Olimp tecnològic
HI HA PERSONALITATSque funcionen millor per lliure -seguint la seva intuïció i assumint els seus propis riscos- que envoltades d’adjunts i assessors, i molt menys immerses en els complexos vaivens del parquet borsari. Steve Jobs va ser un d’aquests caràcters genials i impulsius i, a base d’ego, va aconseguir no només reflotar una moribunda Apple sinó fer-la més gran que mai.
Un altre exemple de cowboy solitari i indomable és el texà Michael Dell. La seva peripècia vital, des que va començar a vendre ordinadors el 1984 amb 19 anys, s’ha vist coronada aquesta setmana amb la compra més important de la història tecnològica: 67.000 milions de dòlars per l’empresa de programari d’emmagatzematge i tractament de dades -és a dir, núvol i big data - EMC. Si s’estudia bé la peripècia de Dell en els últims anys, es veurà que no és menys èpica i espectacular que la que va donar a Jobs l’adoració de les masses.
Fa gairebé tres anys Dell Inc. amenaçava de caure en barrina després de diversos cursos de mals resultats. A més, estava segrestada pel consell d’administració format després de la seva entrada a la borsa, una dècada abans, i per les pressions dels accionistes. Dell, que fabricava i continua fabricant ordinadors, es va veure seriosament afectada per dos fenòmens disruptius. El primer va ser l’aparició de les tauletes, que va fer obrir els ulls a molts consumidors de tecnologia domèstica, que van veure que, pel que fa a les seves necessitats, un ordinador, per molt portàtil que fos -precisament l’especialitat de Dell-, era excessiu i que una tauleta podia satisfer-los sobradament. Com a conseqüència, va començar la crisi dels fabricants d’ordinadors per al mercat domèstic. De tota manera, el punt fort de Dell, que més que un fabricant és un especialista en el muntatge de clònics per a empreses, tot i que tenia una significativa quota de mercat domèstic als EUA, continuava sent el maquinari corporatiu.
NO OBSTANT AIXÒ, el segon fenomen disruptiu sí que el va posar en serioses dificultats: la moda que els treballadors portessin els seus ordinadors privats a la feina, coneguda com a BYOD ( bring your own device ). Encara que al principi hi va haver reticències, aviat les empreses s’hi van avenir: si l’empleat treballava més a gust en el seu Toshiba, el seu Mac o el seu Acer casolà, era millor no forçar-lo a fer servir un d’aquells Dell que poblaven les oficines. Les vendes van caure fins a un benefici de no més de 530 milions de dòlars el 2013, un resultat catastròfic.
Michael Dell es va veure en el dilema de o bé abandonar la seva pròpia empresa, com al seu dia va fer un jove Jobs amb Apple, o bé donar un cop d’estat mestre que li tornés el càrrec de patró de la nau. Això va ser el que va fer: amb l’ajuda del fons d’inversió Silver Lake i el fons sobirà de Singapur, va recomprar totes les accions de Dell, francament en hores molt baixes, i va treure la companyia de la borsa, de manera que va tornar a ser-ne el propietari absolut.
A partir d’aleshores, a mitjans del 2013, Dell va dissenyar una estratègia d’ajustos enfocada no al benefici dels accionistes sinó a reorientar-se a les noves tendències. La pujada en la demanda d’ordinadors dels últims tres anys l’ha fet força fort per sostenir-se. Mentrestant, ha dissenyat un altre cop mestre, ara per posar-se al dia en el vessant espiritual, tal com ha fet Microsoft i com intenten fer IBM, Oracle o Cisco. El futur és al núvol.
PERÒ A DIFERÈNCIA dels seus rivals, Dell Inc. no ha coquetejat mai amb el món del programari més del necessari, de manera que les seves possibilitats de tornar-se competitiu de la nit al dia eren remotes, llevat que l’as a la màniga que es pogués treure Michael Dell fos espectacular. Així ha sigut: la compra d’EMC, una empresa líder en l’emmagatzematge i tractament de dades -i amb una cotització en borsa sobre els 24 dòlars per acció-, per 67.000 milions situa la companyia resultant de la fusió gairebé a la pole position per a la carrera del futur.
Encara queden molts detalls en l’aire per definir i fins i tot podria venir un dels grans, com seria el cas d’IBM, amb una oferta millor que inclogués pagar a Dell la clàusula de rescissió de la seva compra. No obstant això, sembla improbable que el gegant blau estigui avui en condicions de fer-ho i, per tant, haurà de resignar-se, com els altres grans del sector, a veure un nou cowboy cavalcant per l’Olimp de la tecnologia.
