Me la tallo

Sóc votant d'esquerres. Crec que em tallaria la mà abans que votar un partit de dretes. I sí, sóc conscient que potser ara perdo la meitat dels lectors de la columna. Però el cert és que, des que vaig crear la meva pròpia empresa, cada vegada tinc menys clar què sóc.

Si dius la paraula empresari , de seguida et ve al cap la imatge d'un senyor amb bigoti, abric de pell, barret de copa i, per descomptat, un bon puro a la boca. Un tòpic enorme, però completament instal·lat en l'imaginari col·lectiu. Més del 90% dels empresaris d'aquest país són petits, molt petits o minúsculs. Vaja, com la meva empresa. I us asseguro que no fumo puros.

La setmana passada vaig veure el programa d'Ana Pastor, a La Sexta, on abans d'entrevistar Joan Rosell, president de la CEOE, sortien al carrer a preguntar a la gent què en pensaven de les condicions laborals actuals. Em va afectar especialment el comentari d'una noia que explicava que la tenien contractada per menys hores de les que feia realment perquè els seus caps deien que, si no, no podien fer front a la seva nòmina. La noia creia, en canvi, que era per guanyar més diners.

A la nostra empresa això passa. Qui és avui en dia el meu home de confiança a l'equip va començar com a becari sense cobrar, va passar a mitja jornada cobrant poquet, després a cobrar una mica més i, finalment, el vam contractar a temps complet, i de manera indefinida. El problema és que si al seu contracte hi posem les vuit hores diàries que treballa, per conveni hauria de cobrar més que jo, que tinc salari de start-up . Així que havíem de triar entre posar menys hores al seu contracte, prescindir dels seus serveis o que l'empresa s'enfonsés. Em sento d'esquerres. Crec en la justícia social, l'educació i la sanitat per a tothom. Però l'esquerra oficial odia els empresaris i estima els emprenedors, oblidant que aquests últims també som empresaris.