Mario Draghi: fets, no paraules

Com deia el Financial Times dijous passat, el poder dels bancs centrals és enorme, però té un límit: la credibilitat dels seus missatges. Fins a l’estiu del 2012, l’eurozona estava atrapada en una espiral de divergència de les primes de risc que podia acabar trencant l’euro. Va ser llavors quan Mario Draghi va prometre que faria el que calgués per salvar l’euro: “I creguin-me, serà suficient”, va afegir amb èmfasi. Els mercats el van creure, i les primes de risc espanyola i italiana van començar a baixar fins a nivells semblants als d’abans de la crisi. I tot això només amb l’amenaça d’actuar però sense fer-ho. La jugada li va sortir bé.

L’èxit que va tenir en els mercats financers, però, no el va acompanyar amb el que ha passat a l’economia real perquè les polítiques d’austeritat que s’han imposat als països amenaçats per la crisi del deute han provocat l’augment de l’atur i la caiguda de la demanda interna que ens acosta al que Christine Lagarde, directora de l’FMI, anomena “l’ogre de la deflació”. És a dir: l’escenari japonès de les últimes dècades. La inflació a l’eurozona ja és només del 0,5%, molt per sota del mandat que té el BCE, del 2%, la qual cosa l’obliga a actuar. Draghi diu ara que el consell del BCE està “unànimement decidit” a prendre mesures no ortodoxes i radicals si persisteix la baixa inflació, i apunta polítiques monetàries semblants a les aplicades per la Reserva Federal nord-americana de quantitative easing (QE), o el que és el mateix: compra de grans volums de deute públic. El dubte, però, és si Draghi està utilitzant la mateixa tàctica d’anunciar mesures radicals pensant que els mercats en tindran prou amb la declaració d’intencions, sense que calgui posar-les en pràctica.

És prou evident que el QE no solucionarà la falta de demanda interna, però seria una manera encoberta d’esquivar la prohibició que té el BCE de finançar els governs.

Si ara el Banc Central Europeu compra deute públic europeu sense cap mena de condicionalitat s’acostarà al que realment ha de ser un banc central: el prestamista d’últim recurs que elimina el problema de solvència dels estats de l’eurozona. Potser l’amenaça de deflació és la cobertura política que necessita Mario Draghi per fer el que ja hauria d’haver fet de bon principi.