Fa pocs dies aquest diari revelava que el soci xinès de BCN World era vetat als EUA pels seus vincles amb la màfia. Gairebé de manera simultània, el Govern iniciava els tràmits per rebaixar impostos als casinos, del 55% al 10%, a la vegada que es coneixia que els jugadors podran apostar a crèdit, amb diner prestat pels mateixos casinos. En resum, un conjunt de mesures sorprenents, semblants a les de la Comunitat de Madrid amb Eurovegas, per fer viable BCN World.
El mateix dia que llegia aquesta informació, assistia a la presentació d'un llibre del president de Mondragón Internacional. Més enllà del contingut del llibre, la seva intervenció fou un magnífic exemple d'una cultura i sensibilitat productiva que és la base del gran èxit industrial de Mondragón i, en bona part, del conjunt del País Basc. Es tracta, sobretot, de compartir i mantenir al llarg del temps uns criteris bàsics respecte al model econòmic que es desitja.
Llegir el diari i escoltar la presentació era com situar-se en dos universos diferents. I és que, particularment, no veig compatibles els macrocasinos amb la Catalunya que volem. Ni entenc que en temps de crisi s'hagi de beneir qualsevol iniciativa que generi ocupació. Perquè llavors, on posem el llistó? ¿Ho acceptem tot? Quin és el sentit de la política en conjuntures com les actuals? I si Barcelona és el nostre gran actiu al món, i gaudeix d'un gran prestigi com a model de ciutat -guanyat merescudament després de dècades de bona feina-, em pregunto si té sentit aprofitar-se del seu nom per promocionar macrocasinos.
Em sorprèn, també, el canvi d'actitud vers l'ànima del projecte: el senyor Bañuelos, a qui, fins fa poc, se l'assenyalava com un dels màxims exponents de l'especulació sense límits que ens ha dut al forat on som. Qui no ha sentit dir que aquest senyor representava una manera d'entendre els negocis a la valenciana per oposició a la vocació industrial de Catalunya?
Tot plegat, desanima. Però segueixo creient que, si ens hi posem, podem conformar corporacions com Mondragón i ser tan industrials com aquells països en els quals ens emmirallem: Àustria, Finlàndia, Dinamarca... El camí no és BCN World ni ho era Eurovegas. La qüestió és creure'ns-ho i actuar amb coherència.
Jordi Alberich és economista.
