Lleis que maten

Se suposa que les lleis han d’aportar valor, benestar, equilibri a la societat. Tot i així, aquesta aportacio és possible des de dos vessants diferents: prohibir tot el que podria ser nociu per a un percentatge petit de la societat, o d’alguna manera facilitar tot el que podria ser beneficiós per a un gran percentatge de la societat.

En molts àmbits preval la lògica i el sentit comú, i les lleis es basen a crear les vies perquè la innovació hi pugui circular. Però, de tant en tant, aquestes vies van molt allunyades dels objectius de la societat. Com passa, per exemple, cada vegada que s’intenten crear lleis relacionades amb l’emprenedoria.

L’últim cas ha estat la llei del crowdfunding : limitar pertot arreu, i en certa manera acabar fent responsable la plataforma de micromecenatge del projecte finançat o, el que vindria a ser el mateix, fer responsable el banc que deixa els diners del mal ús que en pugui fer el que els rep. Sembla absurd, oi? Doncs bé, de moment, la repercussió instantània és la cancel·lació de molts projectes que haurien vist la llum en aquest sentit. I, per tant, la pèrdua de llocs de treball, i d’innovació tecnològica, que tanta falta ens fa.

Si aquest cas fos l’únic, encara es podria entendre com un error puntual. Però desafortunadament no és així. Mirem, per exemple, totes les lleis antipirateria: Espanya va decidir fer les lleis més dures, i la pirateria musical va pujar. Els Estats Units van aplanar el camí per tal que apareguessin plataformes online de lloguer i venda de cançons i van sorgir iTunes Store i Spotify. I la pirateria va caure en picat. Però seguim sense aprendre’n.