PERSONATGE
VICENÇ MOLINÉ

L'home que no va saber veure els perills de Bankia

El governador del Banc d'Espanya està a punt de tancar el seu mandat amb la crisi generada al voltant de Bankia. Precisament va ser ell qui va impulsar les fusions en el sector financer

Miguel Ángel Fernández Ordóñez, nascut el 3 d'abril del 1945 a Madrid, és llicenciat en econòmiques i dret per la Universitat Complutense de Madrid. Després d'una breu etapa com a professor, de seguida va passar les oposicions per ser tècnic comercial i economista de l'Estat.

A partir d'aquí, Mafo -com se'l coneix- va començar un periple pels ministeris d'Economia i Hisenda fins a arribar als graons més alts que pot aspirar un funcionari, uns càrrecs que va compaginar amb feines a l'FMI i el Banc Mundial, les principals institucions financeres internacionals. Una carrera impecable de tecnòcrata.

Els guardons en el servei públic li van valer per ser el candidat perfecte a governador del Banc d'Espanya de l'època socialista. El 2006 va abandonar la seva posició de mà dreta de Pedro Solbes com a secretari d'estat d'Hisenda i Pressupostos i se'n va anar al Banc d'Espanya nomenat per José Luis Rodríguez Zapatero.

Candidatura polèmica

El seu nomenament va generar una gran oposició del PP, ja que dubtava que el seu "alt perfil polític" fos compatible amb el càrrec. Durant l'últim mandat d'Aznar havia estat un col·laborador habitual dels mitjans de comunicació del grup Prisa, en què havia atacat les polítiques econòmiques del govern del Partit Popular i s'havia guanyat un bon grapat d'enemics.

Tot i les tensions polítiques, va heretar una institució tranquil·la. El seu predecessor, Jaime Caruana, va viure el seu mandat nedant en l'abundància i, de fet, moderar aquesta bonança era l'única missió pendent que va rebre. El 2006 les hipoteques creixien un 26% anual i cada vegada que una persona avisava que l'endeutament de les famílies era excessiu l'acusaven d'alarmista.

El mateix Fernández Ordóñez va aprofitar la seva primera compareixença al Congrés per treure importància a l'endeutament de les llars espanyoles i va acontentar tothom mantenint un perfil moderat, un estil que no va canviar en tot el mandat per no posar en dubte la seva independència.

Com a regulador, les caixes han sigut la seva gran fixació i pràcticament ha aconseguit que desapareguin. A més, per solucionar els problemes de les entitats va recomanar que es fusionessin. El resultat: gegants inviables com Bankia.

Durant el seu mandat també van esclatar diversos escàndols en la direcció d'entitats com la Caja de Ahorros del Mediterráneo, quan la directora general María Dolores Amorós i alts executius es van autoconcedir prejubilacions milionàries mentre la caixa s'ensorrava.

El Banc d'Espanya no hi va intervenir fins que ja era un escàndol públic i, a posteriori, va arribar a admetre que la CAM era "el pitjor del pitjor".

Crítiques per Bankia

El desgavell de Bankia l'ha convertit en la diana de moltes crítiques. Sindicats, polítics i fins i tot la premsa financera internacional n'asssenyalen la responsabilitat.

No fa ni un mes que Fernández Ordóñez va aprovar el pla de viabilitat de Bankia, que va arribar al Banc d'Espanya tard i sense cap auditoria externa que l'avalés. Ara Brussel·les ja no es refia de la feina de Mafo i l'Eurogrup ja ha demanat al govern espanyol que aporti una anàlisi independent dels balanços del sector financer espanyol.