L’EXECUTIVA AGRESSIVA
L’EXECUTIVA AGRESSIVA

L’enveja que ho espatlla tot

Una cita de Martin Varsavsky, creador de Jazztel i altres empreses, per començar: “Mai he vist res com l’enveja espanyola. És curiós. Fins i tot a l’Argentina la gent sent un orgull nacional molt més gran. Als EUA els emprenedors som herois nacionals. Al Regne Unit em rep David Cameron i em demana que vagi a viure allà. Aquí el govern passa de nosaltres més que res perquè un govern que s’apropa als emprenedors i empresaris està arriscant vots. La gent se centra més en el que un aconsegueix a nivell econòmic tenint èxit que en l’ocupació que genera”. En primer lloc em trec el barret davant la valentia de Varsavsky per dir d’una forma tan clara el que pensa. El fet que tinguem una autoestima col·lectiva ben baixa, però, no vol dir que no tinguem una alta capacitat per ofendre’ns per les crítiques d’algú de fora (Varsavsky té nacionalitat espanyola, però no deixa de ser un argentí criat als Estats Units). Hi ha una altra cosa ben espanyola que es plasma en una frase feta: de los míos oirás pero no hablarás.

Dit això, no és la primera vegada que sento a parlar de l’enveja espanyola i em sembla que, tot i que ens faci mal, Varsavsky diu una cosa ben real. No comparteixo el maniqueisme idiota que reflecteixen moltes pel·lícules americanes, amb els winners i els losers, ni crec que l’èxit professional o empresarial hagi de ser la unitat de mesura de les persones. De fet, considero que l’èxit és sempre relatiu a les expectatives i les ambicions, i hi ha gent que té molt d’èxit a la vida, molt més que Varsavsky, treballant en una oficina de Correus.

Però a Espanya, no sé per què, sentint parlar algunes persones, sembla que tots els empresaris que han aconseguit fortuna són uns xoriços, tots els caps uns trepes i tota dona amb responsabilitat la que s’ha follat algú. ¿No us sona?

Si no aconseguim que ens defineixi la humilitat, ens definiran la mediocritat i el patetisme.