FINANCES
ALBERT VIDAL

L’aturat que vol crear un banc “al servei de Catalunya”

Joan Olivé, revoltat contra les entitats financeres, impulsa des del 2014 una cooperativa de crèdit que capti “estalvi catalanista que treballi pel país”

Joan Olivé, impulsor de Caixa Catalana / RUTH MARIGOT Zoom

Joan Olivé era el 2014 un aturat de 56 anys que col·laborava amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de l’Alt Camp. Un matí li va tocar anar a aturar un desnonament. Parat enmig del carrer, en una urbanització on tenia la casa “un paleta que havia comprat una cosa per sobre de les seves possibilitats”, esperava els Mossos d’Esquadra i s’escoltava la història d’un extreballador de Caixa Tarragona que acabava de prejubilar-se. “Em va posar el cap com un timbal explicant-me tota la putrefacció que havia vist”, recorda ara. Poc després, i mentre anava creixent en ell la convicció de ser un català emprenyat, va assistir a una conferència de la monja Teresa Forcades, que va defensar que caldria “reinventar les caixes de pensions en el seu vessant més positiu”.

Olivé, persona entusiasta i vehement que no para de gesticular, de manera que dificulta fins i tot la feina del fotògraf, treballava en el món d’internet i va fer una consulta ràpida: el domini CaixaCatalana.cat estava lliure. “Caixa.cat no estava lliure, el deu tenir algú per tocar la pera”, protesta. Així, pels 29,5 euros que costava el domini, va convertir-se en un modern Sísif de les finances catalanes: es va proposar crear una nova caixa d’estalvis.

Des del primer dia sabia que no seria fàcil: es va posar en contacte amb diferents economistes i professors d’universitat per comentar-los el projecte molt conscient que “les caixes havien caigut com mosques, només a Catalunya en van desaparèixer nou”. Va ser en aquesta fase quan va contactar amb Joan Ramon Sanchis, catedràtic de la Universitat de València, expert en economia cooperativa i autor de ¿Es posible un mundo sin bancos? Aquest expert li va donar un consell: oblidar-se de la possibilitat de muntar una caixa d’estalvis i apostar per una cooperativa de crèdit. A l’altra banda del telèfon, Sanchis explica a l’ARA el perquè del consell.

"Seria molt difícil que el Banc d'Espanya creés una nova fitxa bancària per a una caixa d'estalvis"Joan Ramon SanchisCatedràtic de la Universitat de València

“Amb la llei de caixes del desembre del 2013, les caixes d’estalvis han d’estar per sota dels 10.000 milions en actius i han de tenir una quota de dipòsits inferior al 35%”, explica. Conscient que el projecte de Caixa Catalana és molt més modest que això, Sanchis afegeix un argument més. “Sempre he defensat que la desaparició de les caixes d’estalvis es va produir perquè el Banc d’Espanya va seguir un full de ruta de polítics i banquers; seria molt difícil que el Banc d’Espanya creés una nova fitxa bancària per a una caixa d’estalvis”, admet.

Així, Caixa Catalana segueix fent el seu camí amb el mateix objectiu formal però amb una forma diferent: ara l’objectiu és ser el 2019 una cooperativa de crèdit; però abans, el 2017, obrir la persiana ja com una cooperativa de serveis financers, el que es coneix com un banc a l’ombra. Olivé ho explica gràficament: “És com un banc de sang, on no pots donar més del que tens”.

Per fer possible aquest projecte, a Olivé i al centenar d’activistes que ara mateix estan involucrats en el producte, els calen cinc milions d’euros. “¿Et sembla molt?”, pregunta Olivé. “Doncs per obrir un banc és pitjor, calen 18 milions!” La quantitat que necessita la vol assolir arribant a 50.000 persones que aportin 100 euros cadascuna. Això seria per arrencar: després vindria el veritable objectiu d’Olivé. “Captar estalvi catalanista dels catalans de la Meridiana [en referència als sectors sobiranistes], que mirarem de remunerar amb un 0,3% o 0,5% d’interès”. D’aquests diners, un 20% els haurien de reservar per a contingències.

Olivé és ben conscient que el que demana no és fàcil. Ho diu ell mateix en veu alta: “Estem demanant que ens confiïn els estalvis sent conscients que no els podrem garantir els 100.000 euros que sí que els garanteixen altres entitats en cas de fallida”, diu, en referència al fet que una cooperativa de serveis financers quedaria fora del Fons de Garantia de Dipòsits, almenys fins que fos una cooperativa de crèdit (tot i que les cooperatives de crèdit no sempre estan al Fons de Garantia de Dipòsits). Quan se li fa notar que demanar els estalvis dels clients sense aquesta garantia és difícil, Olivé s’encén: “I què? No es pot fer més. Vés a parlar amb els preferentistes, no seríem els primers que tenim un problema així”, exclama.

"Nosaltres donaríem crèdits a projectes d'autoocupació i a empreses de fins a tres treballadors"Joan OlivéImpulsor de Caixa Catalana

La causa, en qualsevol cas, s’ho val: Olivé i la resta de l’equip de Caixa Catalana somien en una entitat que posi els seus recursos “al servei de Catalunya”. Així ho explica: “Quin és el principal problema que tenim? L’atur. Doncs nosaltres donaríem crèdits a projectes d’autoocupació i a empreses de fins a tres treballadors”. Segons diu, no finançarien “ni totxo ni préstecs al consum”, seguint models que ja existeixen a Europa. Precisament aquest és un dels objectius a mitjà termini del projecte: “Trobar nòvia a Europa” per tenir una llicència bancària internacional compartida. De moment, ja s’han posat en contacte amb una entitat francesa, una d’austríaca i una d’alemanya.

Olivé, l’ànima del projecte, explica sense embuts que va deixar els estudis als 14 anys. Això no el frena. Diu que hi ha una “gran bossa de directius bancaris expulsats del mercat laboral de la crisi” que es podrien encarregar de la gestió. I afegeix un desig: “No saps el que donaria per poder viatjar al 1904 i veure com va començar la Caixa de Pensions”.