OPINIÓ
JORDI ALBERICH

L'amnistia fiscal demostra el nostre atordiment

Ja fa uns mesos que es van aprovar la reforma laboral i l'amnistia fiscal. Amb la primera es pretenia afavorir la creació de llocs de treball i una contractació més estable, i amb l'amnistia es volien fer aflorar importants bosses de diner opac en el circuit financer a la vegada que, també, es preveien uns elevats ingressos fiscals derivats de les sancions, tot i que eren poc més que simbòliques. Així, el govern espanyol, part de l'oposició i una bona part del món econòmic asseguraven que tindríem més ocupació, més estabilitat laboral, més diners per finançar l'activitat productiva i més ingressos fiscals.

Què ha passat en realitat fins avui? L'atur no ha fet més que créixer, la inseguretat a la feina és la de sempre i el diner acollit a l'amnistia és insignificant. Però el pitjor és el desconcert que tot plegat genera en la ciutadania. En uns moments en què ja hi ha prou incerteses, no veig què es guanya generant unes expectatives que tenen més de doctrina que de racionalitat. Per què no es diu, clarament, que a curt termini la reforma laboral generarà més atur però que en arribar la recuperació pot afavorir l'ocupació? I, pel que fa a l'amnistia, realment es creia que tindria uns efectes recaptadors importants? I, tot i haver-los tingut, ¿el senyal que volíem donar era que, d'una banda, endurim el codi penal i, de l'altra, amnistiem els delinqüents fiscals?

Cal entendre que aquestes disfuncions vénen alimentades per la intensitat d'una crisi que atordeix tothom (també els governants), però, en qualsevol cas, demostren que debatem molt poc les grans qüestions. La fiscalitat és un cas paradigmàtic perquè el sentit comú sembla que indica que el que cal és reforçar la inspecció i, alhora, analitzar a fons la idoneïtat de l'actual model, que té molt de desgavell, i tot en el marc d'un procés d'harmonització fiscal amb la UE.

Sempre podrem pensar que moltes actuacions es fan per complir, a corre-cuita, les condicions que ens imposa la UE, és a dir, aquesta Alemanya on les desigualtats mai havien estat tan profundes i on tenir un lloc de treball no garanteix sortir de la pobresa. S'ha de procurar no caure en l'estèril consol de la melangia però es ben difícil no recordar els Brandt, Schmidt o alguns dels nostres.

Jordi Alberich és economista.