-ELENA FREIXA

L’alimentació lidera la indústria

És el motor de les fàbriques i creix de bracet del turisme, però viu condicionada per la mida de les empreses, un fre per sortir a menjar-se el món

L’alimentació lidera la indústria / EDMON DE HARO Zoom

La millora de l’economia catalana es cou rere els fogons i rere les prestatgeries dels supermercats. Les quasi 3.400 empreses d’alimentació i begudes instal·lades a Catalunya són en bona part responsables que la indústria liderés l’any passat la recuperació del PIB i fos el sector que va crear més ocupació (un 5% més d’empleats en un any). L’alimentació i les begudes no només han resistit millor la crisi, amb caigudes més lleus fins i tot en el punt més crític de la recessió -en part perquè el sector està menys lligat al cicle econòmic-, sinó que ha fet valer els anys difícils per convertir-se en el primer sector industrial català, i ha passat al davant de la química (vegeu els gràfics). El seu creixement gairebé ininterromput ha estat alimentat pel turisme (que ha ajudat a mantenir el consum) i també per la bona premsa que té la dieta mediterrània. El sector ha passat d’una quota del 15% abans de la crisi a suposar el 20% de tota la indústria del país. A les fàbriques dóna feina a més de 75.700 persones (dades del 2013), que equivalen a quasi un 3% de tots els ocupats catalans, però aquesta xifra es dispara si s’entén que el sector de l’alimentació són molt més que les seves fàbriques. Sumades les indústries, els canals de restauració (amb un univers de cadenes de restauració que se’n nodreixen) i també la distribució, el sector que podríem entendre com de l’alimentació puja a més de 67.000 empreses, que ocupen pràcticament un de cada deu treballadors catalans.

La indústria d’aliments i begudes està formada sobretot per pimes, tot i que Catalunya té un patrimoni de grans multinacionals tant locals com estrangeres amb una llarga presència i que fabriquen localment (vegeu el rànquing). Entre els grans subsectors d’aquesta indústria hi ha el càrnic (especialment el porcí), les pastes i els productes de fleca, el cava i el vi, l’oli i els productes frescos com la fruita i les hortalisses. Tot plegat conforma una galàxia que factura 24.000 milions d’euros i que suposa quasi una quarta part de tota la producció a Espanya.

Una de les assignatures pendents al sector, tot i els avenços dels últims anys, és la projecció exterior. Malgrat que concentra una quarta part de tota l’exportació de menjar i begudes a Espanya, a nivell interior Catalunya encara té marge per atrapar altres sectors industrials que venen molt més a fora. La indústria alimentària catalana és el 20% de tota la indústria, però les seves exportacions equivalen al 13% del que es produeix, segons les dades del departament d’Empresa i Ocupació.

Per accelerar l’expansió al món, cal que el gruix de les empreses facin “un salt d’escala”, com reconeix el director general d’Indústria de la Generalitat, Antoni Maria Grau, que veu “molt recorregut” perquè les empreses guanyin mida i potència per afrontar la internacionalització. “No és un procés barat que es pugui fer sempre en solitari”, sosté Miquel Lladó, professor de direcció estratègica i expert del sector de l’alimentació de l’escola de negocis Iese.

¿Quines oportunitats té una pime davant de grans corporacions mundials com, per exemple, la que acaben d’erigir els gegants nord-americans Heinz i Kraft fusionant-se per convertir-se en la primera empresa d’alimentació al món? No n’hi ha prou sent molt bo en el que fas, sinó que cal ser competitiu, segons avisa Lladó: “S’ha de ser més valent a l’hora de fer aliances, ser més creatius per buscar fórmules per créixer”. Posa l’exemple del gegant del sector minorista Inditex, que va treure a la borsa el 40% de la companyia i els propietaris encara mantenen el 60% restant.

Els moviments de concentració d’empreses que ja es veuen en altres sectors com el farmacèutic proliferaran, segons avisa Lladó, tot i que en el cas de l’alimentació hauran de superar l’escull de ser un sector molt disseminat en pimes de tradició familiar, que tendeix a ser més conservador a l’hora de fer aquests moviments. Al final, guanyar mida acabarà sent una necessitat per plantar cara a uns distribuïdors que sí que s’han concentrat i que són prou grans per imposar de vegades les seves regles de joc als fabricants. “El poder de negociació és essencial i només s’aconsegueix amb massa crítica”, adverteix el professor.

La cooperació té fórmules que ja s’estan experimentant entre la indústria local. L’alimentació és el sector amb més clústers vius on les empreses treballen per aconseguir economies d’escala, més competitivitat de costos o posicionar els seus productes a l’exterior. El Clúster Catalonia Gourmet, el de l’alimentació i el Foodservice o el de la carn i porcí en són alguns exemples.

En l’àmbit del producte fresc, Mercabarna ha posat en marxa una experiència pionera que ha unit quasi cinquanta empreses que exporten per mar els seus productes a països de la riba mediterrània com França i Itàlia. L’expert en el sector alimentari Jaume Llopis va ser un dels assessors per posar en marxa el projecte de cooperació que ha permès l’aliança amb la naviliera Grimaldi, que assegura el transport diari de tots els productes frescos des de Barcelona fins a aquests mercats.

Però no totes les oportunitats són a fora. La diversitat i la qualitat dels productes autòctons, segons Lladó, també convida a jugar la carta de la proximitat, que el consumidor valora més que mai. La fruita i les hortalisses són “una gran oportunitat” perquè les tendències del consum, molt focalitzades en els hàbits saludables, ja estan fent créixer aquest tipus de productes.