L’Escopinyes és el sobrenom amb què identifiquem en clau divertida el germà d’una amiga. Tots dos treballen en una empresa familiar que ell, uns quinze anys més gran que ella, va fundar fa més de dues dècades. Li diem l’Escopinyes perquè, una vegada, la meva amiga ens va explicar que se li havia acudit muntar una altra empresa, que no té res a veure amb la seva. I quan dic res, vull dir res res. “Va anar a no sé on -em va explicar en el seu moment la meva amiga-, va conèixer un pescador i li va comprar unes caixes d’escopinyes que estaven molt bé de preu; com que tothom n’hi ha començat a demanar, ja es vol muntar un negoci. El pla és anar a buscar les caixes amb la furgoneta, deixar-les al magatzem, muntar-se una web i, apa, anar rebent comandes”.
El projecte va quedar en no-res. Doncs bé, l’altre dia vaig conèixer l’Escopinyes. Vam estar reunits durant una bona estona durant la qual vam poder tractar d’això de fer empreses. De seguida vaig entendre que és molt més que un emprenedor per instint, que també. És una persona que s’ha format en la direcció d’empreses, i molt més que això, algú que ha triomfat, que ha fracassat, que s’ha tornat a aixecar i que encara posa tota la il·lusió en allò que està fent. Algú que ha après els coneixements d’escola de negocis i els ha posat en pràctica, o a l’inrevés: els ha posat en pràctica i després ha après com es deien.
Em va donar una lliçó en demanar-me consell sobre coses que no són de la seva especialitat i en reconèixer que d’això o d’allò altre no en sabia. De fet, em va explicar que contínuament rep persones externes a la seva empresa, consultors o amics, per obtenir idees noves. Gràcies a Déu, tinc molt per aprendre, molt per experimentar i molt per equivocar-me. I la sort és que, de tant en tant, em trobo amb gent que em fa veure el camí que em queda per fer. Dels Escopinyes del món se’n pot aprendre molt. Sovint molt més que en qualsevol escola de negocis.
