De Kissinger a Snowden i Volkswagen
Si tu amenaces una indústria en què sóc líder -la d’internet-, jo posaré en evidència el teu gran fabricant de cotxes. No sé al lector, però a mi em costa no veure una guerra comercial en aquesta coincidència entre la revelació als EUA de les trampes de Volkswagen sobre les emissions dels seus motors dièsel i la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea anul·lant el tractat de Safe Harbour, que permetia a les empreses dels EUA guardar en els seus servidors les dades dels ciutadans europeus.
D’alguna manera va ser Edward Snowden qui va engegar el procés que ha culminat amb la sentència: l’austríac Max Schrems va començar la reclamació quan les revelacions de l’antic informàtic de la NSA van fer evident que el govern dels EUA tenia barra lliure per accedir a les nostres dades que suposadament custodien les empreses nord-americanes. Ara Snowden ha felicitat Schrems a Twitter per haver fet “que el món sigui millor”.
Si l’escàndol de l’automoció representa un gran impuls a la mobilitat sostenible, la mesura del TJUE canvia moltes regles de joc a la xarxa. Hi ha pilotes a diverses teulades: la dels gegants d’internet, que hauran de repensar les seves infraestructures i els seus models de negoci; la de moltes empreses no tecnològiques dels EUA amb filials a Europa, que hauran de resoldre com gestionar les dades dels seus empleats; les de moltíssimes empreses europees que tenim les webs en servidors ianquis. I sobretot, la teulada dels organismes europeus de protecció de dades. Perquè la resolució del tribunal deixa les decisions en mans de cada estat. I així torna a fer-se evident que a la UE encara li falta molt per ser una autèntica unió, ja que no hi ha cap autoritat supranacional en matèria de protecció de dades.
I això em fa pensar en aquella suposada frase de Henry Kissinger demanant a quin número de telèfon havia de trucar per parlar amb Europa. En realitat es veu que Kissinger no ho va dir mai, això, però fos qui fos l’autor, la va clavar.
