Karen Prats:“Potser perquè n’hi ha poques a mi m’ha funcionat bé ser emprenedora”

Per què creu que hi ha moltes menys dones que homes en el sector de les start-ups?És un tema d’exemple. Si cada vegada tenim més dones que ho fan, n’hi haurà més que vulguin fer-ho. En el meu cas deu ser perquè jo ho porto instal·lat a dins des que era petita. Casa meva és molt matriarcal, la meva mare i la meva germana sempre han sigut dones amb molta empenta i aquest ha sigut l’exemple amb què he crescut. Dit d’una altra manera, imagino que si ets fill, per exemple, d’una parella que han sigut funcionaris tota la vida és més difícil que quan creixis puguis imaginar-te una vida professional que consisteixi a tirar-se a la piscina i assumir riscos. En el cas de les dones és el mateix, és qüestió de l’exemple o el model que tens.

En un sector ple d’homes especialistes en el seu àmbit, ¿ha viscut mai diferències de tracte per ser dona?És una pregunta habitual, jo no m’hi he trobat mai, ni ho he patit ni ho he vist. Tot el contrari, a mi, potser precisament perquè n’hi ha menys, m’ha funcionat bé ser dona emprenedora. Si n’hi ha menys és més fàcil destacar.

En termes globals hi ha menys dones al sector? Sí que és cert que n’hi ha moltes, per exemple, en tasques relacionades amb la comunicació i el màrqueting, i n’hi ha poques que realment apostin per llançar un projecte i assumir riscos. Però és qüestió de temps. Cal que hi hagi aquests exemples clars, visibles i amb èxit per començar a veure més dones que s’animin a fer-ho.

Només és qüestió de temps? També de voluntat. En molts casos és una decisió completament personal, de projecte de vida. Sovint passa que quan les dones arriben als 30 anys els comença a venir la pressa per ser mares i aleshores deixen més de banda els projectes professionals i se centren en aquest objectiu. En el meu cas no m’ho he plantejat mai encara. Pot ser que d’aquí uns anys ho faci i que aleshores canviï la percepció de les meves prioritats. En aquest punt sí que és cert que aquest canvi als homes no els passa tant, o no de la mateixa manera, perquè és més intrínsec al fet de ser dona.

¿Potser perquè el fet de tenir fills encara s’entén de manera generalitzada com una responsabilitat molt més lligada a la dona que a l’home? Des del meu punt de vista, i per molt que la societat sigui la que atorga més responsabilitat a les dones en aquest sentit, crec que és un tema personal de cada dona. En aquest tema cadascú decideix el seu camí i n’hi ha que també trien assumir la responsabilitat de tirar endavant totes dues coses, però penso que és una decisió totalment personal i no tant social.