Dimarts passat es va celebrar l'acte d'entrega del premi Jove Empresari de l'Any, atorgat per l'Associació de Joves Empresaris de Catalunya. Entre discursos i actuacions, el president de l'entitat, Marc Bonavia, va pronunciar unes paraules tan dures com sinceres.
Va dir que emprendre era com quan un nen a l'escola veu una pista de futbol lliure. El nen, amb empenta, decidirà cridar uns amics per anar-hi a jugar. Fins aquí, diria que tot bé. Però aleshores ens va fer reflexionar: "Imagineu per un moment que quan es dirigeixen a la pista, algú de l'escola els para i els diu que si volen jugar s'han de constituir com a equip. I que això val 3.000 euros. Que s'han de donar d'alta com a jugadors, per 250 cuques al mes. Que necessiten demanar permisos per començar el partit i que tardaran entre 20 dies (no ens enganyem) i 3 mesos (probablement). I que vigilin, que si cometen una falta els faran fora del futbol per a tota la vida.
I, per acabar, va dir: "Què faríeu amb aquest panorama? Fàcil: anar a jugar a una altra pista". Una altra pista que pot ser a l'estranger, o just a la vora de l'escola, on res està regulat.
Evidentment la nova llei d'emprenedors canvia algunes de les normes del joc, però no ens enganyem: encara és massa difícil (i perillós) jugar en aquell camp. Si el mateix president Mas no va parar d'assentir amb el cap escoltant Marc Bonavia, conscient que les normes les posa l'Estat, jo em pregunto: si aconseguíssim una frontera més propera, tindríem també pistes de futbol més accessibles per als emprenedors? Hem d'anar comprant equipament.
