EMPRENEM
ANDREA RODÉS

Joan Anton Maragall: A Madrid hi ha més institucions i empreses que aposten per l’art”

Entrevista al president d'Art Barcelona i director de la galeria Trama

Joan Anton Maragall va estudiar administració d’empreses a Esade i es va dedicar durant molt de temps al món de l’empresa, fins que va sorgir l’oportunitat d’entrar en el negoci familiar: la galeria d’art Sala Parés i, més tard, Trama. Era l’any 1989. Des de llavors, Maragall no ha deixat mai d’estar vinculat a l’art, un món en què ha anat formant-se pel seu compte. L’abril del 2013 va ser nomenat president d’Art Barcelona, una associació que representa 26 galeries d’art contemporani de Barcelona.

Ha viscut dues crisis, la del 92 i l’actual. En què es diferencien?

No tenen res a veure l’una amb l’altra. La del 92 venia precedida d’una bombolla del mercat tan gran que les obres canviaven de mans en dos o tres mesos. Hi havia molta especulació. Va ser picar a terra des de molt amunt i la recuperació va durar de dos a tres anys. Però no és comparable a la intensitat del que ha passat entre el 2008 i el 2014. Tot i que no partíem d’un cicle tan alt, l’impacte ha estat més persistent. Les caigudes han estat acumulatives. A Espanya parlem d’una caiguda del mercat del 70%! En el mercat secundari, és a dir, en subhastes i revendes, la baixada de preus ha estat molt exagerada. Això ha estat en part perquè molta gent s’ha vist forçada a vendre de qualsevol manera.

I com ha afectat això les galeries i el col·leccionisme privat?

La classe mitjana, mitjana-alta, està patint molt amb la crisi, i aquest era el perfil emergent del col·leccionista d’art al nostre país. De totes maneres, a Espanya la proporció entre la gent amb rendes altes i el consum d’art sempre ha estat molt més baixa que a la resta de la UE o als Estats Units, al voltant de quatre vegades menor. Jo ho vinculo a una anomalia històrica: el franquisme va frenar que es creés una cultura de col·leccionisme, però fins i tot abans de la Guerra Civil el nivell no era comparable a Europa. A més, concretament a Catalunya, es tractava d’un col·leccionisme molt més conservador. Si a aquest context hi afegeixes 40 anys de franquisme, la predisposició a comprar art contemporani és molt més baixa que en el nostre entorn.

¿La creació d’Arco el 1981 va ser decisiva?

Sí, perquè va crear un espai per al col·leccionisme d’art contemporani, i això explica que naixessin moltes galeries d’art, sobretot a Madrid. A Catalunya també va aparèixer una generació de galeristes que aposten pel progressisme intel·lectual, amb projectes molt interessants però amb recursos molt escassos i poc ressò. Amb el temps tot es va corregint, però partim d’un dèficit important. Arco també ha ajudat molt a la capitalització de Madrid, que canalitza molts més recursos cap a l’art. A Madrid hi ha més col·leccionisme d’art contemporani, més institucions i empreses amb fundacions que aposten per aquest camp. Barcelona no té un Reina Sofia ni entitats bancàries que tinguin aquí la seva seu.

I, doncs, què hem de fer?

No ho tenim gens fàcil. Aquí tenim un nucli de galeristes joves que estan fent una labor nacional i internacional molt important. Fan 6 o 7 fires a l’any i tiren endavant sense tenir la força de l’Estat ni grans institucions al darrere. El Macba mateix neix per una voluntat política municipal; “hem de tenir un museu” en lloc de dir “tenim una col·lecció, doncs fem un museu”. Tot i així, creure que es podrà recuperar el col·leccionisme públic que no s’ha fet durant dècades és un error. S’haurà de buscar un nou model. Un mecanisme que permeti compensar amb imatge i visibilitat el mecenatge privat, i noves mesures fiscals per incentivar aquest mecenatge.

¿La reducció de l’IVA servirà d’alguna cosa?

Aplicant el tipus reduït del 10% als artistes i mantenint el general per als galeristes, la situació ha millorat una mica, i és força homologable a la de la resta de la UE, però incentiva una facturació més complexa i desfigura un fet real: que el col·leccionista compra a la galeria.

¿El mercat negre continua sent un problema?

Crec que el percentatge de diner negre en el sector de l’art és el mateix que en la resta de l’economia.