Ja tenim els seus diners, ara li guardem les dades

Ana Botín, la nova presidenta del Banco Santander, està de gira pels diaris econòmics explicant els plans per al futur de l’entitat. Dels articles que n’han sortit el més interessant és el del Financial Times, on s’explica que el banc oferirà aviat als clients d’empresa un servei d’emmagatzematge de dades al núvol. ¿El Santander fent de Dropbox? Més aviat d’Amazon: el banc s’ha gastat més de 300 milions d’euros en un centre de dades a Leicester que ocupa la superfície de quatre camps de futbol, i ha pensat rendibilitzar aquesta infraestructura tecnològica llogant-ne una part als clients, igual que fa el gegant del comerç electrònic.

El projecte és molt revelador. La mateixa Botín reconeix l’amenaça que alguns serveis d’internet representen per a la banca tradicional i es proposa combatre’ls en el seu terreny, recordant que, a diferència de les empreses digitals, la tecnologia dels bancs la supervisen els reguladors. Però cal veure si els usuaris preferiran posar les dades en mans d’un banc o en les de Google o Apple, per molt que Edward Snowden hagi revelat que els grans de Silicon Valley van obrir a la NSA la porta del darrere dels seus sistemes. Potser per això la proposta del Santander s’adreçarà inicialment a les empreses, que mantenen amb les entitats financeres vincles més estrets que els consumidors.

Tot i això, els bancs no tenen assegurat ni tan sols el mercat empresarial: aquesta setmana s’ha anunciat que Lending Club, el principal servei mundial de préstecs P2P, finançarà les compres que les pimes dels EUA facin als proveïdors xinesos mitjançant la plataforma d’Alibaba, l’Amazon xinès, que ja canalitza una gran part d’aquestes transaccions. La gràcia és en els detalls: els diners, fins a 300.000 dòlars, es deixaran a la meitat d’interès que un banc tradicional, i les peticions s’aprovaran -o no- en menys de cinc minuts, perquè serà Alibaba qui farà l’avaluació del risc.