JOSEP OLIVER

Independència? El debat econòmic

El debat entre els que postulen que Catalunya pot ser un país viable i els que emfatitzen el contrari està mal plantejat

Deuen haver observat que, en els últims mesos, ni la consulta ni la independència han estat objecte de les meves columnes. Vaig fixar la meva posició fa vora d'un any i no l'he modificat. M'he mantingut silenciós per no afegir més confusió a un debat errat en algunes peces fonamentals. I perquè, en aquesta discussió, una posició matisada com la meva corria el perill de no ser ben compresa. Enmig d'Escil·la i Caribdis, a la recerca d'una Ítaca impossible, m'ha semblat més pertinent estar callat.

A més, he tingut la convicció que, com diuen els amics del Pla de l'Estany, faré salat, és a dir, no me'n sortiré a fer-me entendre. Però ara, quan el procés s'acosta a la fi d'una etapa molt important, cal tornar-ne a parlar. I, tot i que el que segueix no em farà guanyar gaires amics, aquí té el lector la meva aportació.

Plantejaments erronis

El debat entre els que postulen que Catalunya pot ser un país viable i els que emfatitzen el contrari està mal plantejat. Formulat així és, simplement, una ximpleria. Esclar que Catalunya seria un país poderós econòmicament, superior a molts dels estats de la Unió Europea, des de Finlàndia a la República Txeca, o des de Grècia a Àustria. Només faltaria!

Tenim més de 7 milions d'habitants, produïm un PIB que supera els 200.000 milions d'euros, representem el 20% del PIB d'Espanya, el 22% de la seva recaptació fiscal, el 25% de les exportacions turístiques i el 28% de les industrials. Com a país independent tindríem una renda per habitant superior a l'espanyola i a l'entorn del 110% de l'europea. Esclar que podríem ser una Suècia, una Dinamarca o una Noruega del sud! No obstant, els que defensen aquesta posició no es pregunten quin nivell d'impostos hauríem de pagar, però aquest és un altre debat. Ara bé, el debat no s'hauria de centrar en la nostra capacitat econòmica com a país independent, que és indubtable. S'hauria de centrar en el moment històric en què es planteja la independència. Un moment que ni des de Catalunya ni des d'Espanya no s'acaba d'entendre, i del qual es fan lectures interessades i errònies. Una independència catalana no pactada, que és el que ara hi ha sobre la taula, no tindria només conseqüències sobre Catalunya, sinó també sobre l'Estat, l'eurozona i tota la UE.

Deute pels núvols

El president Mas reconeixia fa pocs dies que una Catalunya independent podria estar, transitòriament, fora de la UE. Ampliant la seva argumentació, això vol dir que una independència rupturista ens situaria fora de la cobertura de les institucions europees, que estan sostenint l'euro: el Banc Central Europeu i el Mede (el fons de rescat). Faltats d'aquesta cobertura, emergiria amb tota la seva cruesa el problema de l'enorme deute de Catalunya: privat i públic; del sector financer i no financer; interior i amb l'exterior. I ja vam veure el que va passar a Espanya quan, ara tot just fa un any i mig, s'especulava amb la seva sortida de l'euro: massiva fugida de capitals (van marxar vora 400.000 milions d'euros) i el pràctic col·lapse financer, només resolt en última instància per la voluntat del Banc Central Europeu de no permetre l'ensorrament de la divisa única.

Per tant, enormes problemes financers a casa nostra, amb uns tipus d'interès que haurien de retornar a valors previs a l'entrada a l'euro, notables dificultats de finançament del sector bancari català i greus problemes per a l'estalvi i el crèdit.

Per a Espanya, la situació no seria millor. Privada, en la hipòtesi d'una ruptura no pactada, d'una part substancial de la seva fortalesa, seria difícil imaginar que es mantingués incòlume a un xoc similar. Un resultat no impensable d'una crisi d'aquesta magnitud seria el retorn a una situació similar a la de 2011-2012 i, probablement, la sortida de l'euro.

Finalment, per a la divisa única aquest escenari és, simplement, devastador. Es fa difícil imaginar la seva supervivència a una situació similar, i s'entraria en una fase totalment diferent, de redefinició del projecte europeu. Amb probabilitats no nul·les de profunda fragmentació europea.

Perills crònics

Un horitzó massa dur per ser veritat? L'FMI avisava fa pocs mesos que Espanya era un perill sistèmic per al futur de l'estabilitat financera de l'euro i, per tant, de l'economia global. Compte: Espanya, i Catalunya fins ara també, pot posar en perill la moneda única i, amb ella, el que en penja, és a dir, el projecte europeu. Ens agradi o no, la crisi de l'euro no ha finalitzat, i la seva supervivència no està garantida. I és en aquest context en què hem llançat l'aposta independentista. Tinguem-ho present.

En el curt i mitjà termini, la independència catalana, a diferència de l'escocesa, planteja greus problemes als catalans, a la resta d'Espanya i a la resta d'Europa, per imaginar-la com una solució als nostres problemes. Qui afirma que ara ser independents, en aquest moment de fragilitat europea i d'Espanya i Catalunya, ens permetria superar la crisi i elevar el nivell de vida, simplement menteix o és un ignorant.

No sé què és pitjor. Tant se val. Tanmateix, no es confonguin amb el que estic dient. Si Espanya no modifica la seva posició, la independència acabarà arribant. En un moment històric diferent, potser no gaire llunyà i sense les angúnies de supervivència actuals, jo també votaria sí-sí a la consulta.