L’EXECUTIVA AGRESSIVA

Hora anul·lada

No soy un fulano con la lágrima fácil”, com diria el Sr. Joaquín Sabina. Per ser una executiva ben agressiva molts cops has de venir plorada de casa (com li va dir l’Esperanza Aguirre a la Carmena) i, tot i que una mai s’acostuma a les amargors del comandament, de la pressió constant i de l’estrès infinit que suposa portar una empresa, circulo per la vida amb força bon humor.

Però de tant en tant tothom es posa d’acord per amargar-te l’existència i unes quantes circumstàncies personals van fer que m’enfonsés els últims dies de l’any passat. Després d’aguantar moltes misèries, el que va fer vessar el got va ser un problema dental. M’explico: els dentistes diuen que tinc càries fulminants. Sense previ avís, la boca em bull, vaig al dentista tan aviat com puc i resulta que m’han de fer una endodòncia.

Bé, al desembre això va passar a un altre nivell: dent perduda i implant al canto. Dit d’una altra manera, uns 1.500 euros menys per a les vacances i durant sis mesos una dent de plàstic em fa semblar idiota a les reunions. El dia que m’ho va dir, dolorida i fastiguejada per la vida, en arribar al meu escriptori vaig plorar com una magdalena.

Ara aquest especialista a fer por a nens indefensos ha tornat a fer-me sentir desgraciada, però d’una altra manera. Ha sigut avui: una altra reunió que s’allarga, per un altre projecte amb un deadline infernal i inajornable (business as usual), m’ha obligat a posposar la meva cita a la consulta per segon cop en una setmana. Sincerament, no he tingut ni el valor de trucar: un valerós company de feina, amb una dentadura perfecta, per cert, s’ha atrevit a fer-ho per mi.

No sabeu les ganes que tinc de tenir la meva dent nova, ni com he intentat organitzar-me la setmana, el dia i les hores per poder escapar-me a una consulta que està a cinc minuts de rellotge de la meva oficina. Avui no ploraré, però deixeu-me queixar-me una mica de la meva mala vida.

Au, a muntar empreses!