L’EXECUTIVA AGRESSIVA

‘Happy birthday to you’

Aquesta setmana ha sigut el meu aniversari. A la feina i a casa m’han cantat l’Aniversari feliç i el Happy birthday to you (poseu veu aguda dins del vostre cap, com més desafinada millor). El meu germà, com és habitual cada any, m’ha posat amb YouTube el Happy barry de la Carmen de Mairena. Totes les famílies tenen les seves tradicions. He fet 34 anys. Mai m’havia importat fer anys, però aquesta vegada m’ha estat amoïnant (encara ho fa) durant uns mesos. No us penseu que ara tinc l’impuls de posar-me a fer maratons (com la majoria d’executius a partir dels 40), ni que sento que la pell no és tan fina com abans (em conservo bastant bé). No. El fet és que sento que no he fet res fins ara amb la meva vida.

Si hagués nascut vint anyets abans, amb la meva edat hauria d’estar casada, hauria de tenir un parell (si no més) de fills i hauria de tenir una casa en propietat. Una vida com Déu mana. De tot això, només tinc el primer: estic casada, sí, de fet el meu marit és també el meu soci. Resulta que porto els últims vuit anys centrada a tirar endavant la meva empresa. No he tingut gaire temps lliure. Tenir fills, no ho havia pensat fins fa relativament poc: sincerament, tinc deu treballadors que, de vegades, em xuclen l’energia totalment, i, d’altres, els estimo com si fossin de la meva família. No tinc pis en propietat i, encara menys, estalvis. Quan vaig muntar l’empresa era més pobra que les rates (d’assalariada cobrava menys de mil euros al mes). Els meus pares em van deixar uns calerons que vaig invertir a l’empresa i que ara els vaig tornant. Visc de lloguer: com em van dir l’altre dia, a l’estil del nord d’Europa. Tothom a qui parlo de la meva (quasi) depressió es riu de mi. A tothom li sembla molt exòtic i motivador això de crear una empresa. A mi també, que consti, però em sembla que aquest cap de setmana aniré a comprar un arbre per plantar-lo al jardí i començar a assolir els objectius vitals. Ja només em quedarà el llibre i el fill.