La Generalitat, al rescat de l’esquí català

COMPRAR LA NEU per assegurar la supervivència al territori. Aquest és l’argument que manté el Govern des de fa temps a l’hora d’adquirir, gairebé una rere l’altra, les estacions d’esquí amb problemes. A les pistes de La Molina, Vall de Núria, Vallter 2000, Espot i Port Ainé s’hi suma ara una ampliació del préstec a Boí-Taüll, que puja a 750.000 euros i que s’afegeix als 600.000 que el departament d’Empresa i Ocupació ja va injectar al mes de juliol.

El respir concedit per la Generalitat ha permès que Promocions Turístiques de la Vall SA -l’empresa gestora de les pistes- tornés els sous endarrerits als seus treballadors. Aquests, per la seva banda, posaven fi a una vaga indefinida que havia durat quatre dies i permetien a Boí-Taüll reprendre l’activitat. Però el préstec concedit pel departament d’Economia ha provocat malestar en el sector privat. Sense aixecar gaire la veu, fons consultades per l’ARA veuen amb recel la quantitat injectada a Boí-Taüll. Aquesta instal·lació, situada a l’Alta Ribagorça, és el motor econòmic de la muntanya i “l’única esperança de la zona els mesos d’hivern”, segons afirmen des de l’administració.

A principis de novembre, Boí-Taüll va passar a mans públiques sense integrar-la a Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) -l’empresa que gestiona les estacions d’esquí públiques de Catalunya- després d’un crèdit de 7,5 milions d’euros concedit per l’Institut Català de Finances. Es va fer així després que l’empresa Nozar -propietària de la gestora de Boí-Taüll- superés el concurs de creditors que hi havia sobre l’estació però sense aconseguir tirar endavant el seu pla de viabilitat. L’operació, que deixava al marge els hotels que formen el complex turístic, mantenia la gestió en mans privades. Després d’aquesta operació, només queden tres estacions d’esquí privades a Catalunya: Masella, Port del Comte i Baqueira-Beret.

“Hem d’entendre que és un sector fonamental per a les comarques de muntanya”, explica el delegat del Govern a l’Alt Pirineu i l’Aran, Albert Alins. A l’hora de salvar les estacions, “no només està en joc el compte de resultats, sinó també l’equilibri territorial”, explica. Per aquesta raó, el delegat considera que “en cap cas” la Generalitat deixaria caure una estació amb problemes. “Dependria del context, esclar. Tot i que la voluntat és no fer-ho”, assegura. Alins descarta, però, una futura integració de Boí-Taüll a FGC.

La compra d’estacions i la concessió de préstecs per part del Govern s’entén des del sector privat “si és puntual”. Amb tot, el cas de Boí-Taüll, en què la gestió de l’estació continua sent privada, és vist amb mals ulls per algunes fonts del sector.

PERÒ, ¿QUÈ HA PROVOCAT l’allau que ha capgirat el sector de l’esquí i ha posat en mans de la Generalitat la majoria d’estacions catalanes? Per al director de La Molina, Toni Sanmartí, la crisi econòmica n’és el principal motiu. “Esquiar encara no és un esport barat”, assegura. Encara que s’abaixin el preus dels forfets, la pràctica d’aquest esport implica un desplaçament i unes despeses al territori que són, precisament, la gran excusa de l’administració a l’hora d’ajudar les estacions. El delegat Alins hi afegeix altres causes. D’una banda l’estancament del nombre d’esquiadors, i de l’altra, l’augment dels costos energètics. El nombre de forfets venuts des que va començar la crisi (vegeu el gràfic) ha crescut lleugerament, malgrat les oscil·lacions entre temporades degudes, en part, a les precipitacions desiguals dels últims hiverns. Ara bé, el president de FGC, Enric Ticó, va més enllà. Reconeix que la construcció d’algunes estacions d’esquí allunyades dels nuclis de població “potser no era del tot rendible” i anava més lligada a projectes urbanístics i immobiliaris.

Fonts consultades per l’ARA -que prefereixen mantenir-se en l’anonimat- són encara més contundents. Destaquen una sèrie de problemes que ja patien les estacions molt abans de passar a ser públiques. Fins i tot parlen de “desídia” d’alguns dels antics propietaris de les estacions. “Hi havia pèrdues molt quantioses. Estava tot ple de forats”, asseguren. A tall d’exemple, Port Ainé perdia 2 milions d’euros l’any 2007, quan va integrar-se a FGC. Les pèrdues de Vallter 2000 eren d’un milió el 2012 quan la Generalitat va entrar en l’accionariat de l’estació del Ripollès. Una xifra absolutament desproporcionada per les dimensions de l’equipament, asseguren. No obstant això, aquestes mateixes fonts admeten que deixar-les caure hauria canviat dràsticament la composició econòmica de les comarques on estan ubicades.

L’única alternativa de les zones de muntanya durant els mesos d’hivern sembla que és, doncs, la neu i els esports que se’n deriven. La teoria, però, no només l’avalen des de l’administració pública. Segons un estudi elaborat per Esade i la Universitat Pompeu Fabra, el retorn econòmic per cada euro invertit en la compra de forfets és d’11,37 euros. Aquesta quantitat queda repartida en el territori de la següent manera: fins a sis euros corresponen a serveis vinculats amb les diferents instal·lacions, com ara els restaurants o el lloguer de material, i els altres 5,37 euros provenen de conceptes induïts pels primers, com els proveïdors dels restaurants o la despesa en electricitat, per exemple.

La comparació amb el que passa a l’altra banda dels Pirineus és recurrent. “A França hi ha estacions que eren públiques i quan van començar a anar malament es van privatitzar. Aquí s’ha fet al revés”, recorda el director general de Baqueira-Beret, Aureli Bisbe, que no obstant veu necessària una política conjunta amb la Generalitat per dinamitzar el sector.

La realitat francesa, però, contrasta amb la catalana. Toni Sanmartí explica que a França hi ha hagut experiències en aquest sentit perquè “el negoci de l’esquí és en l’entorn [hotels, restaurants, botigues]; amb les estacions no s’hi guanya”. En aquesta línia, el director de La Molina identifica dos tipus d’entorn. Hi ha estacions d’esquí que neixen per iniciativa d’un ajuntament, per exemple. Solen estar situades a prop de nuclis antics de població ja existents. Però també n’hi ha que es creen acompanyats d’una infraestructura d’oci i habitacional pensada de forma conjunta en el moment de projectar les pistes. Tots dos exemples podem trobar-los també a Catalunya: d’una banda, l’estació d’esquí de La Molina, fundada als anys 30 allà on ja hi havia una entitat de població, i de l’altra, l’estació de Port Ainé, pròxima al Parc Nacional d’Aigüestortes.

SIGUI COM sigui, el president de FGC, Enric Ticó, assegura que s’ha fet un gran esforç per sanejar les estacions que s’han anat adquirint. “Les fem funcionar en xarxa”, assegura. Això ha implicat eliminar duplicitats i especialitzar-les perquè acullin diversos tipus de públics potencials. D’aquesta manera, La Molina es consolida com una estació eminentment metropolitana, mentre que Vallter 2000 s’ha acabat enfocant al públic familiar i Espot es reforça com un dels grans centres d’esports d’hivern. Ticó també destaca que “s’han aprimat estructures sense fer cap ERO”, eliminant les duplicitats gràcies al fet d’integrar cinc grans instal·lacions en una mateixa empresa. A més, les estacions d’esquí són ara “estacions de muntanya”, ja que integren altres funcions i serveis. Les pistes de patinatge o les diverses activitats d’observació de la fauna en són un exemple.

Algunes de les fonts consultades per l’ARA opinen que la intenció de la Generalitat és vendre’s les estacions que té en propietat quan estiguin recuperades econòmicament. Aquest fet no l’han confirmat des de l’administració. No obstant això, Sanmartí adverteix que “si això mai passa s’hauria de plantejar molt bé per no haver de tornar després enrere”.