JORDI BOSCH

Fins i tot protestar Ens fa mandra

Fins i tot protestar Ens fa mandra / ACN Zoom

Barcelona, març del 1951. Esclata la famosa vaga de tramvies, bàsicament un boicot que els barcelonins van fer a la Companyia de Tramvies com a protesta per l’augment del preu del bitllet i el greuge comparatiu que s’establia amb el preu del mateix servei a Madrid. A més, la protesta expressava el profund malestar entre la població per les duríssimes condicions de vida de la majoria de catalans des de la fi de la Guerra Civil espanyola, i va representar una de les primeres manifestacions massives contra el franquisme. L’inici de la vaga va ser espontani, tot i que més tard s’hi van apuntar i hi van donar suport militants de la CNT, el FNC, la FNEC i altres. Durant dues setmanes la població es va negar massivament a utilitzar el transport públic, va fer els desplaçaments a peu i va participar en nombroses manifestacions de protesta.

Barcelona, març del 2014. Grups de ciutadans protesten cada dimecres per la pujada anual del preu dels bitllets del transport públic, retenint els combois de totes les línies del metro de Barcelona per repartir propaganda amb les seves reivindicacions als usuaris i causant retards en la circulació dels combois. Fa pocs dies s’anunciaven mobilitzacions que afectarien el transport públic, coincidint amb l’inici del Congrés Mundial de Mòbils (MWC) que se celebrava a Barcelona. Fins i tot alguns polítics es van colar sense pagar al transport públic.

La crisi econòmica agreuja la situació i la sensació de menyspreu i de poca sensibilitat de les autoritats espanyoles amb la realitat social catalana creix entre la població.

Què ha passat en aquests 63 anys? És cert que hi ha coses que malauradament no canvien, com ara la crisi, la injustícia social o les tensions amb el govern espanyol. Però n’hi ha d’altres que han canviat, i molt, com la manera que tenim de lluitar-hi.

, la protesta segueix sent necessària en un món injust. I , quan la protesta esdevé massa còmoda i fàcil, perd el seu valor. Parlant de les tres e, saltar els torns del metro no té la mateixa ètica, ni estètica, ni èpica que caminar dues hores fins a la feina.