“Algun dia m’estimo més poder dir que vaig ser fundadora d’El Corte Inglés que propietària d’una petita botiga de barri”. Aquesta frase, que vaig pronunciar fa anys quan em van preguntar si estaria disposada a vendre la meva empresa, encara fa que les meves amigues es riguin de mi. Deixant de banda que la frase sigui més o menys encertada, el cert és que El Corte Inglés i el seu (fins fa exactament una setmana) president, Isidoro Álvarez, estan instal·lats en l’imaginari col·lectiu com una empresa i un empresari d’èxit. Per això em costa entendre les barbaritats que he llegit l’última setmana fent-ne broma.
No diré noms, però recordo empreses que han caigut o han estat a punt de caure per un relleu mal gestionat. Recordo el cas d’una empresa tèxtil que es va convertir en líder del seu segment (fent front fins i tot als asiàtics), però el fundador es va trobar que els seus fills no servien per a l’empresa… I en tenia tres!
En altres casos, els fills volen ser advocats, metges o bombers i no volen heretar l’empresa, així que el fundador l’ha de vendre. I, en d’altres, el fundador decideix anar a fer la volta al món per descansar i, de cop, ha de tornar a l’empresa perquè se n’està anant en orris.
Per la meva edat, hauria de connectar més amb els hereus, ho sé. En aquesta columna he carregat moltes vegades contra ells, però ha de ser dur rebre del teu pare o mare l’encàrrec de liderar una empresa i que el primer dia que hi arribis tothom desconfiï de tu. “És el fill de l’amo”. “Només és aquí per qui és, no és vàlid”. Comentaris com aquest es deuen sentir tot sovint. I més si, com en el cas de l’Ana Patricia Botín (perdó, que ara es diu només Ana), ets una dona. Tot això sense pensar en la pressió de mantenir viu i fer créixer allò que t’han regalat.
I també pot sortir bé. En aquests casos, sortir bé vol dir, esclar, que l’hereu gestioni l’empresa més bé que el fundador mateix. Ho negaran, però segur que algun d’aquests fundadors ha desitjat que el seu fill fos tonto i que li truqués per demanar-li ajuda.
