L’EXECUTIVA AGRESSIVA

‘Fight.’

“Mama, t’he de dir una cosa: m’he fet un tatuatge”. El crit que va fer la meva mare va ser esfereïdor. La vaig tranquil·litzar de pressa quan vaig explicar-li que és petit, discret i té significat. M’he tatuat la paraula “ Fight.”. Amb punt final. Com dient: “I punt”.

Com a la vida, els empresaris (o emprenedors, que en aquests moments ja no sé què sóc) tenim daltabaixos en determinats moments. No és que visquem en una atracció de Port Aventura, però en certa manera s’hi assembla.

En el meu cas, cada tres anys necessito fer un punt i a part, sacsejar tot el que tinc establert al meu voltant i començar de zero. No és que ho faci de forma voluntària ni que ho mediti. Simplement passa. I em va molt bé.

El tatuatge que m’he fet és conseqüència d’aquesta crisi existencial (en versió empresarial) que estic tenint en aquests moments. En la meva opinió, les crisis són bones, perquè fan que ho desfacis tot i recomencis amb més força.

El pitjor que li pot passar a un projecte empresarial és que es pari, que s’instal·li en un estat de tranquil·litat i comoditat, perquè no pensarà, no farà coses noves, no es trencarà el cap per millorar i seguir creixent.

De totes maneres, crec que ja ho hem parlat alguna vegada: no tothom té el somni de ser Apple; hi ha gent que vol ser la merceria del barri. I no té res de dolent. Nosaltres volem ser Apple i és el que ens hem proposat després d’aquesta crisi.

El drama (o no) és que darrere d’aquestes situacions empresarials sempre hi ha una persona: l’empresari. És ell qui s’ha de posar l’empresa a les espatlles i tirar endavant, contagiar entusiasme i fer que tot l’equip torni a tenir ganes i deixi la tranquil·litat. Fer que l’empresa surti de la seva zona de confort, en definitiva.

Sóc conscient que, en setmanes com aquesta, faig servir aquesta columna com a servei psicològic. Tant de bo que, si alguns de vosaltres esteu en aquesta situació i esteu patint una crisi empresarial, us hi sentiu identificats. Si és així, ja ho sabeu: “Fight.