Catalunya és una de les regions europees on més han augmentat les exportacions des que va començar la crisi, l’any 2008. Això explica que, conjuntament amb el turisme i la inversió estrangera, estiguem sortint millor de la crisi que la resta de l’Estat. Quan en un país hi ha caiguda del consum i la inversió, una diversificació geogràfica és la taula de salvació. D’aquesta manera es pot superar el risc que suposa concentrar-se en un àmbit geogràfic limitat. L’any 2013 les exportacions catalanes van sumar 58.359 milions d’euros, una xifra que representa més del 26% de les exportacions totals d’Espanya. Aquesta internacionalització és la millor porta de sortida de la crisi, i el fet que les exportacions representin més del 29% del PIB català és un dels millors arguments per fer evident la viabilitat com a país.
A més, les exportacions són el millor antídot per fer front al boicot comercial que pateixen des de fa anys una part de les empreses catalanes. En aquest sentit, podem recordar les dades de Ceprede que indiquen que el 2013 el 24,9% dels béns produïts a Catalunya es van vendre al mercat català, el 32,3% a la resta d’Espanya i el 42,8% a la resta del món. Per tant, el primer mercat de Catalunya és fora d’Espanya.
Això ha canviat molt en els darrers anys, ja que el 2007, abans de començar la crisi, les vendes de les empreses catalanes a la resta d’Espanya eren molt superiors a les exportacions a la resta del món. Hi ha empreses que han substituït les vendes a la resta d’Espanya amb exportacions a la resta del món. Com a exemple d’aquest tipus d’actuació tenim el cas de Nadal, productor de cava creat el 1943. Aquesta empresa es va trobar el 2005 que el boicot al cava li va provocar una important reducció de les vendes a Espanya. Per fer front a aquesta contingència, va adoptar diverses mesures que li han permès continuar mantenint el ritme d’augment dels ingressos. D’una banda, va aconseguir continuar augmentant les vendes a Catalunya amb una oferta de turisme i oci vinculada a la visita als seus cellers. D’altra banda, va augmentar l’esforç per exportar. En aquests moments, exporta sobretot a Bèlgica, Suècia, Holanda, el Japó, Singapur, Israel, Hong Kong, la Xina i Costa Rica. Les vendes les reparteix entre Catalunya (55%), la resta d’Espanya (5%) i l’exportació (40%). En la mateixa línia, altres empreses com Vallformosa estan tenint molt d’èxit en els mercats internacionals.
En altres casos, la necessitat ha vingut donada per l’enfonsament del mercat nacional. Això és el que ha passat, per exemple, en empreses relacionades amb el sector immobiliari (arquitectes, constructores, immobiliàries…) arran de l’esclat de la bombolla de l’habitatge. Es tracta d’empreses que han començat a operar en països de l’Amèrica Llatina o l’Europa de l’Est.
Prémer l’accelerador i esperar
Però, tot i les dades favorables de l’activitat exportadora, des de l’any passat es comença a notar una estabilització. Per exemple, el 2013 l’increment sobre l’any anterior va ser només del 0,1%. Per tant, cal seguir prement l’accelerador i no relaxar-se. En total, d’acord amb dades de la Cambra de Comerç de Barcelona, a Catalunya hi ha més de 40.000 empreses exportadores. En aquest punt podem recordar els factors diferencials de les empreses que tenen èxit en els mercats exteriors. El requisit imprescindible és tenir un bon producte. Com deia Miguel Torres, l’avi de l’actual director general de Torres: “Per exportar cal fer un bon vi, aprendre anglès i agafar l’avió”. Va ser una de les primeres empreses vitivinícoles exportadores i, en l’actualitat, és present en més de 160 països.
Però, a més, cal tenir paciència, ja que es necessita temps per aconseguir resultats. Continuant amb Torres, recordem que va ser també una de les primeres empreses catalanes que van apostar per la Xina, ja fa més de quinze anys. A la filial xinesa hi treballen més de 200 persones i, tot i que no ha estat fàcil, ja fa anys que obtenen beneficis. Segons la Cambra de Comerç de Barcelona, el 90% de les exportacions les fan empreses que fa més de quatre anys que exporten. Ros Roca Environment, per exemple, una empresa creada el 1953, va començar a exportar l’any 1964. Actualment, és un dels líders mundials en el tractament de residus.
Altres obstacles per convertir-se en una empresa exportadora solen ser la falta de recursos financers, la falta de preparació dels recursos humans, el desconeixement de com funciona el país estranger i l’absència d’una bona xarxa de contactes. També hi ha factors, com la R+D i la dimensió, que fan més fàcil la internacionalització. Així, a mesura que una empresa té més dimensió i aposta per la innovació, és més fàcil que la internacionalització doni els seus fruits. Segons la patronal Pimec, hi ha una clara relació entre dimensió i exportació. Així, mentre el 41% de les empreses mitjanes exporten, aquest percentatge baixa al 18% en el cas de les petites empreses i al 5% en el cas de les microempreses.
En el cas de les pimes, una manera de superar tots aquests obstacles és la cooperació amb altres empreses, fins i tot competidors, per tal d’assolir la massa crítica que es necessita per invertir a l’estranger. La cooperació es pot materialitzar compartint despeses i inversió per tal de fer una acció comercial que pugui donar els seus fruits.
En definitiva, l’exportació és, en aquests moments, una opció imprescindible per millorar les perspectives presents i futures del teixit empresarial i del país. I per optenir bons resultats cal superar molts obstacles i apostar a llarg termini.
