Quan una és emprenedora no és difícil que amics, familiars i coneguts que estan pensant a muntar la seva empresa et preguntin coses. Les qüestions són molt diverses: des de quant pagues d’IVA fins a si treballes el cap de setmana o com t’ho fas per fer vacances. Quan les preguntes són aquestes, saps que la persona en qüestió no te’n farà gaires més, perquè la idea de posar-se a treballar pel seu compte li començarà a trontollar quan sàpiga les respostes.
Últimament, però, he trobat una persona que no tan sols em pregunta sovint una cosa o altra, sinó que està tirant endavant la seva empresa. Treballa per a un dels meus proveïdors i amb un grup d’amics està muntant una empresa que té força bona pinta, en un sector semblant al meu.
Repassant els mails, el procés, trobo que té tot el sentit d’una cosa ben feta. Primer em va preguntar un munt de coses sobre el model de negoci, les vies d’ingressos i els preus. Dues setmanes després les preguntes d’aquest amic (a qui no conec en persona) es van centrar en l’equip i les retribucions.
Un mes després, havien avançat força el seu model empresarial, havien tingut contactes externs i havien tingut les primeres petites discrepàncies. Les preguntes es van centrar, aleshores, en els socis.
Últimament la cosa ha avançat força més i el projecte comença a tenir cara i ulls. Durant un temps, les preguntes s’han centrat en la forma jurídica de l’empresa, que estan a punt de constituir.
Lògicament les meves respostes no són ni de bon tros definitives, ni puc substituir un advocat per dir, per exemple, si els convé més una SL o una cooperativa. Però, sabeu què? En poc més de cinc anys com a empresària m’adono que començo a tenir una cosa molt valuosa que es diu experiència.
I, com en altres aspectes de la vida, no puc deixar de pensar: noi, que bé que m’hauria anat saber tot el que sé ara quan començava, o que bé que m’aniria si tornés a començar.
Temps al temps!
