Tornar a començar quan s'ha fallat és complicat. Ja és complicat aixecar-se després de caure als països on el fracàs és vist com un intent (en anglès failure vol dir error i fracàs , indistintament), però encara ho és més als països on l'empresari és vist com un malfactor i l'emprenedor com un venedor de fum.
Així, tirar endavant després d'ensopegar és tan difícil que a vegades intentem no caure: en lloc de saltar la tanca, passar-la pel costat per evitar tombar-la; en lloc de tirar-se de cap a la piscina, posar primer un dit del peu a l'aigua per comprovar-ne la temperatura. És més segur, sí, però també més difícil guanyar.
L'Angie Rosales és un clar exemple de tot això. Des que va fundar l'ONG Pallapupas fa 13 anys -quan es va enamorar de la professió dels pallassos d'hospital-, sempre repeteix el mateix si la posen com a model d'emprenedora valenta: diu que no li agraden els herois, que no vol ser una heroïna. Explica que en la seva professió no busca gent preparada per no sentir res quan es posen davant d'infants amb estades de llarga duració als hospitals. Busca el contrari: busca gent que s'emocioni, que entengui la situació i la pateixi, i que sigui prou forta per passar per dins el problema i sortir-ne, sense saltar-lo.
Avui, la seva organització fa somriure (que és la segona cosa més important que fem amb el cos, després de respirar) 40.000 nens, malgrat les retallades a la sanitat, la crisi... malgrat tot. I no para de créixer. La interpretació per als emprenedors és aquesta: a vegades cal no voler ser un heroi per, senzillament, ser. I no parar.
