L’EXECUTIVA AGRESSIVA

Ensenyar a emprendre

Fa uns dies un professor de la meva vella universitat em va escriure per demanar-me un favor: rebre un grup de les seves alumnes per ajudar-les amb el treball de final de grau. Per descomptat, vaig acceptar (no costa res trobar una mica de temps quan algú et demana ajuda). Les tres noies estan preparant un projecte empresarial força interessant i estan en la fase de fer entrevistes exploratòries. Com que el que projecten té força relació amb el que faig jo, vaig poder donar-los alguna idea. Em van dir que les vaig ajudar molt, així que dono per feta la bona acció del mes!

Òbviament, aquestes estudiants no són Rupert Murdoch i tenien poc madurs diversos punts del model de negoci. És lògic que, per molta formació que tinguin, la falta d’experiència pràctica es faci notar en algunes coses. A més, van dir una cosa que em va fer pensar: “A la carrera, tothom et condueix a emprendre i a crear una empresa”. Ara, segons sembla, els emprenedors s’han de fer des de l’escola. Cal una cultura favorable a crear empreses. Cal eradicar l’aversió al risc. Cal donar eines als joves perquè pensin com poden posar en marxa els seus projectes.

Són idees que he sentit sovint els últims anys i que sempre em generen dubtes. En primer lloc, perquè penso en qui les inculca: els professors de la meva universitat, acadèmics purs en molts casos, ¿tenen credibilitat per predicar aquesta nova fe? En segon lloc, i més important, em pregunto: ¿algú els diu que per emprendre en algun sector segurament seria bo que hi treballessin uns anys?

Finalment, m’imagino quin resultat tindrà que en universitats que no són de negocis ensenyin l’abecé per fer empreses en comptes de donar eines en finances, direcció, recursos humans o comptabilitat i perquè cada emprenedor ho apliqui a la seva idea. Ser emprenedor té un component important de crear, innovar, trencar. No és, ni de bon tros, una cosa de laboratori o que es pugui aprendre en una classe de 16.00 a 17.30 h.