Dimecres passat els responsables de la Comissió Europea per a la promoció de les empreses incipients (les start-ups ) intentaven convèncer una trentena de periodistes europeus de les seves bones intencions en aquest àmbit, conscients que una part del retard que Europa porta en el món digital respecte als EUA hauria de ser cobert per empreses de nova creació que treballin en els àmbits de les ciutats connectades, la biotecnologia o les aeronaus no tripulades, per exemple.
El que falta aquí per competir amb les grans empreses nord-americanes de mòbils i internet no sembla que sigui talent, sinó un factor d’escala. A l’atomització que implica l’existència de 28 mercats estatals amb les seves pròpies regles s’hi suma una autèntica bombolla d’acceleradores, incubadores i altres organismes que en alguns casos semblen més interessats a justificar la seva pròpia existència que a promoure el creixement dels emprenedors que s’hi acullen, i a tot Europa no n’hi ha ni un que guanyi diners. No és difícil aconseguir diners per muntar una empresa, però quan es tracta de fer-la créixer ja és una altra cosa.
El capital privat no hi ajuda: la proporció de diner públic en el capital risc que circula a Europa és molt més alta que als EUA, on els fons d’inversió corporatius aporten el 30% del volum total, contra el 10% d’aquí. Les grans corporacions europees tradicionals no tenen cultura d’absorbir empreses emergents. Les family offices d’aquí inverteixen molt poc en capital risc, i en tot el continent només les universitats d’Oxford, Cambridge i Copenhaguen disposen d’un fons substancial per a aquestes inversions. En general, el capital risc representa un 1% del PIB dels EUA, i un 0,03% a Europa.
Un símptoma: per fer possible la trobada de periodistes a Brussel·les, els organitzadors van haver de recórrer a un patrocinador nord-americà, Uber, l’empresa que va ser incipient i està revolucionant el transport urbà de tot el món.
