Doncs resulta que la meva mare és infermera d’urgències en un hospital públic de Barcelona i aquest fet ha provocat que, òbviament, tota la crisi de l’Ebola hagi estat molt present en les converses dels darrers sopars a casa. Resulta que, tot i que l’hospital on ella treballa és important, no ha estat fins a aquesta setmana que ha rebut el curset per posar-se i treure’s el vestit especial del qual ja tots som experts.
En aquestes converses familiars, en què la gestió de la ministra i del conseller de Sanitat de Madrid no han estat precisament gaire aplaudides, no he pogut deixar de pensar i expressar una idea que, com a emprenedora, em ve al cap cada cop que veig una d’aquestes pífies polítiques tan nostres. ¿Us imagineu què hauria passat amb la ministra i el conseller de Sanitat si fossin al sector privat?
¿Us imagineu el cap d’una fàbrica que no és fulminat per negligència si un treballador pren mal perquè no s’han pres les mesures de seguretat adients? ¿Us imagineu aquest senyor donant-li la culpa a l’operari i dient alguna cosa així com “ No hacía falta hacer un máster ”?
Tampoc em puc imaginar una empresa privada en què una persona amb un càrrec superior assumeixi la direcció d’una crisi davant la ineptitud del subaltern (com ha passat amb la vicepresidenta del govern espanyol), i que aquest segueixi instal·lat al càrrec.
No seré jo, filla d’una funcionària, qui digui que tot al sector privat funciona millor que al públic. Fonamentalment perquè seria mentida. Però sí que queda clar, i em remeto als fets, que la cadena de responsabilitats brilla per la seva absència en certes esferes de la política espanyola (i també catalana, per descomptat).
I tot plegat també em causa una certa sensació d’injustícia (no només per la pobra auxiliar d’infermeria infectada, esclar). Em provoca aquesta sensació pensar: ¿podria jo cometre errors, omissions i negligències d’aquest tipus a la meva empresa?
De ben segur que no m’atreviré a posar a prova els meus clients...
