ALEJANDRO ESTELLER-MORÉ

Devaluació fiscal: ajust inevitable

La sortida de la crisi requereix més ajustos i sacrificis. Malgrat això, una devaluació fiscal pot fer-los més suportables en el curt termini

La crisi econòmica ha tingut conseqüències especialment greus sobre el mercat laboral i sobre els comptes del sector públic. La taxa d'atur a l'estat espanyol se situa en el 26% (a Catalunya, lleugerament per sota del 23%), mentre que es preveu que el deute públic el 2014 arribi al 99,1% del PIB o, dit d'una altra manera, que cada resident de l'Estat hagi d'afegir al seu passiu una mica més de 22.000 euros. Una forma penosa -i probablement llarga- de reconduir aquesta situació és a través d'una devaluació interna (reducció dels costos laborals), o mitjançant la mobilitat laboral. O també podem optar per redissenyar el nostre sistema fiscal.

Davant els problemes d'endeutament, per la banda de la despesa s'han realitzat ajustos justificats com a virtuosos perquè contribueixen a la consolidació fiscal i, alhora, eliminen ineficiències en les polítiques públiques. Per la banda de l'ingrés s'han fet canvis -apujar el tipus general de l'IVA, els tipus marginals en l'IRPF o reintroduir l'impost sobre el patrimoni-, però la paraula eficiència amb prou feines ha estat utilitzada. Segurament és el moment -quan si no- de plantejar-nos l'eficiència del sistema fiscal. Entre altres motius, perquè si volem més ingressos públics necessitem un sistema fiscal eficient, com diu el prestigiós professor Richard Blundell, editor de The mirrlees review , un estudi sobre les reformes fiscals necessàries al segle XXI, publicat per l'Institute for Fiscal Studies, de Londres. Amb un sistema impositiu que genera importants distorsions, elevats costos de compliment o que afegeix incertesa al funcionament dels mercats, la consolidació fiscal està perdent un important aliat.

No és el moment de detallar tots els components del que hauria de ser una reforma fiscal virtuosa (vegeu Por una verdadera reforma fiscal , que properament publicarà l'editorial Ariel). Em centraré en un: la importància relativa de la imposició sobre el consum (IVA) versus la del factor treball (cotitzacions a la Seguretat Social).

Salaris baixos, IVA més alt

Segons dades de l'OCDE, a la UE dels 15 les cotitzacions representen aproximadament el 29% del total d'ingressos impositius i l'IVA el 18%, mentre que a Espanya aquests percentatges són del 37,5% i del 16,5%, respectivament. En la mateixa línia, el Fons Monetari Internacional (FMI) ha explicat en un estudi que la bretxa d'Espanya respecte als seus iguals en la imposició sobre el consum és d'un 4,4% (expressat com a percentatge del PIB) i d'un -1,5% en les cotitzacions a la Seguretat Social. Per tant, el sistema fiscal espanyol no està alineat amb el dels seus semblants. Quin és el model correcte? Segons la literatura econòmica, l'espanyol no ho és.

Una de les solucions virtuoses ( growth-friendly ) passaria per disminuir la pressió fiscal sobre el treball i, alhora, augmentar-la sobre el consum. Això és el que es coneix com una devaluació fiscal. La mesura ja es va implantar a Dinamarca el 1988, a Alemanya el 2007 i a França el 2012. En el curt termini, té efectes anàlegs als d'una devaluació canviària. D'una banda, la reducció de les cotitzacions a càrrec de l'ocupador disminueix els costos laborals (suposant que no es trasllada a salaris nominals més elevats, almenys en el curt termini), i fa més competitives les empreses. Creixem a costa dels nostres veïns per la contribució de les exportacions. D'altra banda, la reducció de recaptació que es produiria en el curt termini es compensa incrementant la pressió fiscal efectiva en l'IVA. Atès que les exportacions estan exemptes d'IVA, el guany de competitivitat via reducció de les cotitzacions no es veuria minvat per aquesta pujada de l'IVA, mentre que el preu de les importacions sí que pujaria i col·laboraria en la recuperació, per tant, a través de disminuir les importacions.

Un recent estudi dels professors de la Universitat de València José E. Boscá, Javier Ferri i Rafael Doménech (del qual l'Institut d'Economia de Barcelona publica un resum) demostra que, en el curt termini, aquesta mesura incrementaria el PIB espanyol un 0,74%, l'ocupació un 1,3% i la recaptació fiscal un 0,25% al cap de dos anys. Probablement són xifres modestes, però van en la línia de generar ingressos i, a més, contribueixen al creixement econòmic. Per a una mostra de països i mitjançant altres tècniques, Michael Keen (director de l'àrea d'assumptes fiscals de l'FMI) obté resultats similars. En relació a l'IVA, l'increment de la pressió fiscal efectiva no necessàriament s'ha d'aconseguir augmentant el tipus general, sinó ampliant la base impositiva (el que es coneix com a C-efficiency ). Això implica eliminar exempcions i evitar els tipus impositius reduïts. Precisament, Keen obté també evidència que una devaluació fiscal a través d'ampliar la base de l'IVA genera guanys addicionals d'eficiència i, per tant, de creixement econòmic.

En definitiva, la sortida de la crisi requereix més ajustos i sacrificis. Malgrat això, una devaluació fiscal pot fer-los més suportables en el curt termini. En el seu dèbit, cal destacar els seus potencials efectes negatius sobre l'equitat, que dependran de si la reducció de les cotitzacions afecta de la mateixa manera tots els treballadors, o si només ho fa als treballadors amb baixos salaris, mentre que la pujada de pressió fiscal efectiva en l'IVA certament serà regressiva. Sens dubte, aquesta qüestió ha de ser tinguda en compte en dissenyar aquesta mesura o, en el mitjà termini, es podria compensar amb els guanys d'eficiència (i recaptació) els col·lectius més desfavorits.