Deu anys de la gran guerra del sector energètic

“Mai seré empleat de la Caixa”. Amb aquesta proclama es va defensar Manuel Pizarro, que era el president d’Endesa quan el 5 de setembre del 2005, tot just fa deu anys, Gas Natural va llançar una oferta pública d’adquisició (opa) per comprar la primera elèctrica d’Espanya. Era un dilluns al matí després de la tornada de les vacances d’estiu. La companyia de gas va convocar amb urgència els mitjans per anunciar l’operació més important al mercat espanyol, oferint 22.000 milions d’euros per l’elèctrica. El que era una simple operació empresarial es va convertir en el tret de sortida d’un serial polític i econòmic. Salvador Gabarró, president de Gas Natural aleshores i encara ara, va dir que l’operació es tancaria en nou mesos, el que dura un embaràs. Manuel Pizarro va contestar que era una relació no consentida i que hi havia la possibilitat d’un avortament.

Finalment, la història va durar molt més, dos anys, i no va acabar amb la compra d’Endesa per part de Gas Natural. Però amb la perspectiva d’una dècada, és difícil dir qui va ser el guanyador i qui va ser el perdedor de l’operació. Si hagués sortit tal com es va plantejar, la companyia resultant hauria sigut la tercera energètica del món, darrere d’E.On i Enel, dues companyies que després també van ser protagonistes de la història.

“Hem arribat on volíem però per un altre camí”, asseguren des de Gas Natural per defensar que, tot i el fracàs de l’opa, deu anys després és una empresa global amb presència en més de 30 països i amb més de la meitat del negoci fora d’Espanya. Tal com volia el 2005, genera, distribueix i comercialitza electricitat i té aprovisionaments, transport, distribució i comercialització de gas.

Els negocis i la política

Que l'operació es polititzaria es va veure ràpidament. L’endemà de llançar l’opa el diari El Mundo obria la portada amb aquest títol: “Zapatero permet a Maragall l’assalt de La Caixa a la primera elèctrica espanyola”. Per si no quedava clar, el subtítol reblava: “Gas Natural, controlada per l’entitat catalana, llança una opa hostil sobre Endesa, aplicant la política de Montilla”. L’agressivitat del PP i alguns mitjans per l’origen català de l’empresa compradora va provocar una cosa inaudita: que molts empresaris catalans sense sentiments nacionalistes es plantegessin moltes coses. Qui sap quina influència va tenir aquesta crisi en els moviments polítics que hi ha hagut anys després.

El temps ha passat. Ara Gas Natural s’anomena Gas Natural Fenosa, després d’adquirir l’energètica gallega Unión Fenosa. Endesa, per la seva banda, que va acabar en mans de la italiana Enel i de l’espanyola Acciona, ha estat esquilada i ja no té pràcticament res de negoci internacional (només té activitat a Espanya, Portugal i el Marroc). Enel, que segueix controlant la companyia actualment, s’ha quedat el negoci d’Endesa a l’estranger.

L'operació va tenir altres protagonistes, com l’alemanya E.On, que després de l’opa de Gas Natural va llançar una contraoferta per Endesa. Però no se’n va sortir i només va aconseguir quedar-se una filial, Viesgo i els actius d’Endesa a Itàlia i França. Això va permetre als alemanys introduir-se en el mercat elèctric espanyol, però aquest mateix 2015 se n’han cansat i s’han venut el negoci que tenien a l’Estat a dos fons d’inversió. D’altra banda, Acciona, que es va aliar amb Enel en la compra de la companyia, també va aprofitar l’operació per entrar amb força al mercat energètic espanyol.

L’operació que plantejava Gas Natural tenia sentit, especialment en aquell moment, quan es preveia que cada cop hi hauria més generació elèctrica amb cicles combinats alimentats amb gas -tot i que després no ha sigut així-. De fet la companyia catalana havia intentat dos anys abans quedar-se amb Iberdrola, però el govern espanyol, en aquell moment en mans del PP, ho va vetar. En aquell moment el vicepresident econòmic era Rodrigo Rato, amic del llavors president d’Endesa, Manuel Pizarro. I el principal accionista de l’elèctrica era Caja Madrid, que estava presidida per Miguel Blesa.

L’opa sobre Endesa, però, es va plantejar quan ja governava el PSOE, amb José Luis Rodríguez Zapatero com a president, i els catalans José Montilla com a ministre d’Indústria i Energia, i Maite Costa a la Comissió Nacional de l’Energia. La politització va ser fàcil, amb unes autoritats que donaven suport a l’operació i una Endesa sense nucli dur en l’accionariat i un president molt pròxim al PP.

Prova de la politització de l’opa és la roda de premsa en què Manuel Pizarro va aparèixer brandant un exemplar de la Constitució i dient que l’opa de Gas Natural era l’atac més important que s’havia fet al sistema institucional de l’Estat. L’operació, a més, va coincidir amb el moment en què el llavors president de la Generalitat, Pasqual Maragall, intentava tirar endavant la reforma de l’Estatut. Mariano Rajoy va oposar-se a l’opa en defensa de “la llibertat” i Esperanza Aguirre va protestar perquè Endesa pogués convertir-se en catalana.

I mentre l’enfrontament polític es produïa, Manuel Pizarro també va posar en marxa la batalla judicial, presentant els recursos que calgués davant Brussel·les i els tribunals espanyols per frenar l’oferta de Gas Natural.

L’oferta de Gas Natural suposava 21,4 euros per acció, una prima (sobrepreu) de l’11% sobre el valor que tenien les accions d’Endesa. En total, Gas Natural oferia 22.500 milions d’euros, però només pagaria el 34,5% en efectiu i la resta amb accions pròpies. Però cinc mesos després, el 21 de febrer del 2006, l’alemanya E.On presentava una contraopa que superava en un 29% l’oferta de Gas Natural. E.On oferia per Endesa 27,5 euros per acció (en total, 29.100 milions), i tot en efectiu.

Manuel Pizarro, que havia dit que defensaria Endesa amb “dents i ungles” de l’opa de Gas Natural, va començar a donar per bona l’oferta dels alemanys. La Caixa va demanar ajuda a Caja Madrid, primer accionista d’Endesa, però l’entitat madrilenya li va donar l’esquena tot i que el president de La Caixa, Ricard Fornesa, va animar l’entitat madrilenya a parlar menys de patriotisme i fer “inversions patriòtiques”, ja que aquella era l’època en què els governs s’enorgullien de tenir grans “campions nacionals” en els sectors estratègics.

Encallada com estava la situació, el setembre del 2006 E.On va millorar la seva oferta fins a 35 euros per acció. Però, mentrestant, i de manera sigil·losa, Acciona va anar comprant accions d’Endesa fins a acumular un 10% del capital, de manera que es va convertir en el primer accionista de la companyia. El febrer del 2007, un any i mig després de llançar l’oferta, Gas Natural va desistir. S’havien superat tots els entrebancs i ja havia rebut totes les autoritzacions, però la gasista catalana va considerar que no podia igualar l’oferta que feina E.On.

Semblava que Endesa passaria a ser alemanya. Però la sorpresa va saltar quan va irrompre un altre jugador, la italiana Enel, que va notificar al març del 2007 que tenia el 22% d’Endesa. E.On no es va rendir i va tornar a millorar la seva oferta, fins als 40 euros l’acció, gairebé el doble del que havia posat sobre la taula Gas Natural en la seva oferta. Però finalment es va retirar.

El setembre del 2007, dos anys després de començar la batalla, Enel i Acciona adquirien Endesa, que més tard es repartirien. Manuel Pizarro va marxar de la presidència d’Endesa satisfet amb 14 milions d’indemnització a la butxaca. Pizarro va defensar que, gràcies al fet que va plantar cara a Gas Natural, va aconseguir per als accionistes duplicar el preu de la companyia. També va assegurar que havia actuat al marge de la política. Tot i així, només mig any després Pizarro va fitxar com a número dos de Mariano Rajoy a les eleccions del 2008.