JOSEP OLIVER ALONSO

Demanda interna i sector exterior

El 2013 s’ha confirmat la recuperació de la demanda interna i la pèrdua d’impuls exterior. L’any passat la demanda interna va iniciar un lent procés de millora, reduint la seva davallada anual del -3,9% al -0,5% entre els quarts trimestres del 2012 i el 2013. Aquest canvi reflecteix tant l’augment del consum privat català (del -4% a l’1,2% entre els quarts trimestres del 2012 i el 2013) com l’estabilització de la inversió (del -5,7% al -4,8%). Un procés que s’ha d’ampliar al llarg del 2014 i que ha estat molt ben rebut pels poders públics, empresaris i famílies, que veuen aquesta millora com el senyal que la recuperació finalment està arribant.

No tan positiu

És cert que un creixement del consum privat i de la inversió en béns d’equip, i la frenada de les contraccions del consum públic i a la construcció, són factors positius. Però ho és menys que vinguin de la mà de la pèrdua d’impuls exterior. I això? Perquè l’endeutament acumulat en els anys de bonança i les pèrdues de competitivitat que el van originar estan lluny d’haver-se solucionat, alhora que podem estar a les portes, altre cop, de dèficits amb la resta del món. I això, tant per la debilitat que han començat a mostrar les exportacions internacionals de mercaderies, com per l’esperat increment de les importacions, a mesura que el creixement es consolidi.

Així, després de la forta davallada de les vendes internacionals de mercaderies el 2009 (-17,9%), pel col·lapse mundial provocat per Lehman Brothers, la recuperació encetada el 2010 va ser excepcionalment intensa. Entre el 2009 i el 2013, les exportacions internacionals de mercaderies catalanes van augmentar un excepcional 40,8%, un increment que ja inclou una modesta caiguda el 2013 (del -0,8%), després dels intensos increments dels anys 2010, 2011 i 2012 (del 17,9%, 12,5% i 7,1%, respectivament). Què hi ha darrere de la nova dinàmica que apunten els resultats del 2013? Fonamentalment, la reducció en el creixement del PIB dels nostres principals mercats de destí.

En la recuperació 2009-2013, els mercats que han estirat de les nostres exportacions no són els tradicionals destins europeus, sinó els països BRIC i la resta del món. Llevat d’Alemanya, on les nostres vendes han augmentat un 24% entre el 2007 i el 2013, tots els altres mercats europeus més importants per a Catalunya (França, Itàlia, Gran Bretanya i Portugal) han presentat caigudes (de l’1,8% a França, el 8,6% a Itàlia, el 2,4% a Portugal i el 8,5% a Gran Bretanya). En conjunt, a la Unió Europea les exportacions catalanes només han mostrat un augment de l’1,0% entre el 2007 i el 2013, davant el creixement conjunt proper al 17%. Això vol dir que les nostres vendes a la resta del món han avançat amb molta intensitat. I, certament, les xifres són impressionants: un augment proper al 47% per al conjunt d’Amèrica, de més del 50% per al Japó, de més del 130% per a la Xina, del 42% per a Rússia i del 63% per a la resta del món.

Aquesta dinàmica tan diferent entre la UE i la resta durant la crisi ha provocat un canvi radical en la importància dels diferents mercats internacionals. Mentre que els de la UE han perdut una bona part de la seva capacitat d’absorció (han passat d’aportar el 71% el 2008 al 63% el 2013 del total de mercaderies venudes a l’exterior per Catalunya), i el mateix ha passat amb la zona euro (del 59% al 52%), la resta del món no ha deixat de guanyar posicions.

Creixement insostenible

Aquest biaix respecte a països no europeus és el que està sota la moderació exportadora actual, que es veu afectada tant per la reducció en el creixement del PIB pels països emergents com per la inusitada fortalesa de l’euro i la debilitat del creixement europeu. I, lògicament també, perquè no és possible mantenir ritmes d’augment tan intensos com els observats entre el 2010 i el 2012. A més, i pel que fa a les importacions, si continua la recuperació de la demanda interna, cal esperar que s’intensifiquin, com sempre ha succeït, reduint l’actual saldo positiu amb l’economia mundial.

Reduir dependències

En definitiva, si els països de l’euro, de la UE i la resta d’Espanya no accentuen les compres de productes catalans, veurem, un altre cop, reduccions en l’aportació del sector exterior al nostre creixement. No és un bon model per al futur. Ja hem vist en què va acabar la dependència, prèvia a la crisi, dels mercats interns de Catalunya i d’Espanya.

Millora de la demanda interna? Sí, però sense minar les bases de la recuperació del sector exterior. ¿Vol dir això que no seria bo que augmentés? De cap manera. Però vol dir que, per assegurar una recuperació sòlida i durable, hem de garantir un adequat equilibri entre aportacions dels tres mercats dels quals depèn la indústria catalana: l’intern, el de la resta d’Espanya i el de la resta del món.

I, tal com van les coses, i enfrontats a una creixent competència internacional provocada per l’aguda globalització, faríem molt malament de complaure’ns perquè el PIB creix, simplement perquè el tiben les demandes internes catalanes i de la resta d’Espanya. Abans del 2007, creixíem intensament, sobre l’onada de l’expansió interna i dels mercats espanyols, alhora que perdíem competitivitat en els internacionals. Ho hem corregit en aquests durs exercicis passats. És a l’arena internacional on es juga el nostre futur. No ho oblidem, ara que comencem a recuperar-nos. I ara que, més que mai, és fàcil oblidar les amargues lliçons apreses durant la crisi.