Del multilateralisme al regionalisme

Els 159 estats membres de l'Organització Mundial de Comerç (OMC) van assolir un bon acord comercial multilateral el 7 de desembre a Bali. L'OMC es va constituir l'any 1994 per tal d'aconseguir, mitjançant rondes de negociacions multilaterals, eliminar o reduir progressivament les barreres aranzelàries i no aranzelàries que obstrueixen el comerç mundial. Decideix per consens, aplicant la regla un país, una veu, que atorga el dret de veto a cada membre. Un consens difícil d'assolir entre 159 estats amb interessos geopolítics i econòmics heterogenis, i fins i tot antagònics. La cimera de Bali va estar a punt de fracassar per l'exigència de Cuba, que va condicionar el tancament de l'acord a l'aixecament de l'embargament dels Estats Units sobre l'illa caribenya.

L'acord de Bali és un èxit diplomàtic de Roberto Azevedo, el nou director general de l'OMC, que al setembre va assumir el repte de ressuscitar la Ronda de Doha, que s'havia iniciat el novembre del 2001 i estava pràcticament morta des del 2008, fins al punt d'arribar a suggerir que l'OMC s'havia de limitar a actuar com un simple òrgan de resolució de controvèrsies comercials entre les parts. L'era dels acords multilaterals es donava per acabada i se n'obria una altra, basada en la proliferació dels acords regionals i bilaterals.

Reduir l'agenda

Azevedo va salvar els mobles de l'OMC reduint l'agenda de la negociació només a tres temes: facilitar els intercanvis comercials simplificant els tràmits duaners, concedir més avantatges aranzelaris a les exportacions dels països més pobres als mercats dels més desenvolupats i, en el capítol agrícola, l'Índia va esgrimir el dret a la seguretat alimentària dels ciutadans pobres dels països en vies de desenvolupament i va aconseguir que, durant quatre anys, se'ls eximeixi d'aplicar la regla que limita les subvencions al 10% de la producció.

A Bali es va assolir un acord de mínims que cobreix menys del 10% de l'ambiciosa agenda inicial de la Ronda de Doha. En van quedar fora els capítols més controvertits: l'industrial i el dels serveis. Tanmateix, l'acord assolit, per bé que limitat, permet que l'OMC continuï negociant altres capítols per la via multilateral. El multilateralisme, doncs, encara és viu.

Tot i així, el regionalisme i el bilateralisme van avançant com les vies més ràpides i efectives per potenciar el comerç mundial, sobretot a l'Àsia-Pacífic. Acabada la cimera de Bali, els ministres de Comerç dels EUA, el Japó i deu països més (Austràlia, Brunei, el Canadà, Malàisia, Nova Zelanda, Mèxic, el Perú, Singapur, el Vietnam i Xile) van viatjar a Singapur per tornar-se a reunir, però ara per avançar en les negociacions del Trans-Pacific Partnership (TPP). Persegueixen crear una àmplia àrea de lliure comerç, liderada pels Estats Units, que agruparà les principals economies de les dues ribes del Pacífic. Tindrà un pes econòmic enorme si finalment en formen part el Japó i Corea del Sud. Tòquio es va afegir a les negociacions al juliol i Seül s'hi va mostrar interessada. Els dos països recelen davant les disputes territorials de la Xina amb els seus veïns de l'Àsia oriental. Les negociacions avancen lentament però es podrien tancar a principis del 2014 per poder signar el TPP durant la propera visita que Barack Obama farà a l'Àsia l'abril vinent.

Comerç transatlàntic

De Singapur, els representants dels EUA i la UE van volar a Washington per fer la tercera ronda de negociacions de cara a assolir un acord de lliure comerç transatlàntic. Això contribuiria a reforçar el flux de capitals, béns, serveis i inversions entre dues àrees que encara representen més de la meitat del PIB mundial i el 35% del comerç mundial. Si se superen els recels mutus, podria ser una realitat l'any 2015.

La Xina, a diferència de l'Índia, es mou amb aires de gran potència econòmica. Se'n va anar de Bali frustrada pels escassos resultats que l'OMC va aconseguir. El primer exportador i segon importador del món necessita una obertura més gran dels mercats exteriors per afavorir les seves exportacions, mentre protegeix amb cura el seu enorme mercat interior. Però, per aconseguir més concessions comercials dels països emergents, als xinesos no els cal cremar-se en negociacions multilaterals complexes. Disposen d'un sac enorme de divises per convèncer i penetrar comercialment arreu del món. És el principal soci comercial de 124 països.

Les capacitats de negociació de la Xina van en augment, fins i tot amb la UE. Només cal recordar que, mentre tenia lloc a Bali una cimera molt centrada en el sector agrícola, els primers ministres del Regne Unit i França, David Cameron i Jean-Marc Ayrault, coincidien a principis de desembre a Pequín, cercant atreure més inversions xineses, principalment en finances i cooperació nuclear civil. I per agradar als xinesos, Cameron es va presentar com a impulsor per negociar un acord de lliure comerç entre la UE i la Xina. Una iniciativa que va sorprendre a Brussel·les, venint d'un país que es planteja fer un referèndum sobre la seva continuïtat a la UE.

La Xina, igual que els Estats Units i la UE, aposta pels acords regionals i bilaterals. Destaquen els ja vigents amb l'ASEAN i amb Taiwan. Val la pena recordar que Taipei acaba de signar un altre acord de lliure comerç amb Singapur. I no s'ha de descartar un apropament de Pequín al Trans-Pacific Partnership. Tanmateix, això és difícil que passi. Els Estats Units conceben el TPP com una peça geoestratègica per reequilibrar el poder econòmic creixent de la Xina a l'Àsia-Pacífic.