L’EXECUTIVA AGRESSIVA
L’EXECUTIVA AGRESSIVA

Decoració a l’oficina

Fa un temps vaig estar a l’oficina d’un empresari molt rellevant que em va fer una gran enveja. No per la prosperitat de la seva empresa, l’encert i la innovació del seu model de negoci o la tranquil·litat que respira una persona que ha arribat a l’èxit com a professional. Tot això era envejable, però el que ho era, sobretot, eren les obres d’art que tenia al despatx. Algunes d’art modern, fantàstiques, i d’altres estils, d’autors ben reconeguts.

I després vaig arribar al meu despatx, ben asèptic, on l’única decoració té a veure amb els serveis que ofereix la meva empresa, al marge d’alguna planta que sempre necessita més aigua i uns gats xinesos d’aquells que porten fortuna movent una pota. Esclar que podria posar qualsevol pòster d’un quadre o unes fotos gegants, en blanc i negre, ben elegants, però no impressionarien les visites...

A més, sempre que hi he pensat he arribat a la conclusió que els quadres, a l’oficina, haurien de tenir algun sentit. ¿Si els veus cada dia que sigui perquè et recordin alguna cosa, no?

¿Un Guernica de Picasso, per recordar-nos de la misèria de la raça humana? ¿ El crit de Munch per poder veure algú més angoixat que nosaltres? ¿Per què no unes sopes Campbell, d’en Warhol, per veure que les coses quotidianes poden ser extraordinàries?

Però sempre arribo a una conclusió ben tràgica: el que tindria sentit a la meva oficina és un Saturn devorant un fill. ¿Us ho imagineu? Les visites quedarien acollonides, sens dubte, només de veure la peça de Goya, i els de dins tindríem un lloc on mirar per recordar que el temps ens ve al darrere.

En realitat, suposo que aquell quadre tindria sentit a l’oficina de qualsevol, dient-nos a tots que el temps se’ns acaba. El temps, en qualsevol feina que em pugui imaginar, és l’enemic número 1 per poder treballar bé. I, si no, ¿per què sempre estic desitjant que hi hagi una moratòria de pas del temps, per poder-me treure de sobre els mails acumulats?