MULTIMÈDIA
JORDI SABATÉ

Dailymotion, una peça més en la guerra cultural entre els EUA i França

Vivendi vol comprar a Orange el 80% del ‘YouTube francès’ per crear un imperi multimèdia amb la benedicció de l’Elisi

Dailymotion,  una peça més en la guerra cultural entre els EUA i França / EDMON DE HARO Zoom

Orange va anunciar dimarts passat que ha establert negociacions oficials amb Vivendi per a la venda del 80% de les seves participacions al canal de vídeos a internet Dailymotion. El preu rondaria els 270 milions d’euros i la intenció de Vivendi seria, segons assegura en una nota de premsa el seu conseller delegat i principal accionista, Vincent Bolloré, crear una plataforma multimèdia digital per promocionar els artistes del segell Universal, així com les produccions que fa Canal+ France.

Les dues empreses són poderoses i són propietat de Vivendi, de manera que amb l’addició de Dailymotion Bolloré busca, segons ha assegurat ell mateix, presentar una alternativa francesa a les grans empreses de continguts digitals, majoritàriament nord-americanes. De moment, Dailymotion només és un rival de YouTube de petit format: té 128 milions de visites mensuals davant dels mil milions del seu homòleg americà, i les seves vendes publicitàries no arriben als 100 milions d’euros a l’any.

Però per a Vivendi té el que cal tenir: és cent per cent francès i és rendible després d’apujar l’audiència en dos punts i mig des que el 2011 la va comprar Orange. La teleco francesa ja va intentar el 2013 vendre Dailymotion a Yahoo!, però amb les negociacions encarrilades va arribar la negativa del govern francès, l’accionista majoritari d’Orange, que es negava a cedir un actiu tan simbòlic a l’empresariat nord-americà. Ara l’operació compta no només amb la benedicció de l’Elisi sinó també amb el seu impuls.

L’aposta de Vivendi encarna el vell somni de la classe política i intel·lectual francesa -i per extensió de l’europea- de plantar cara a l’anomenada invasió cultural nord-americana. Es tracta d’una guerra cultural que s’ha jugat en diversos camps des de finals de la Segona Guerra Mundial i que els dos contendents s’han pres sempre molt seriosament. L’última batalla la va guanyar Europa amb les sancions per abús de posició sobre Google, acusada des dels seus inicis de ser el nou cavall de Troia dels interessos ianquis.

Vivendi és també símbol d’una batalla guanyada pels francesos: quan aquest grup francès, que originàriament es dedicava a la gestió d’aigües, va ampliar el seu negoci a altres àrees comprant el 2001 el segell musical Universal, que fins llavors havia sigut genuïnament americà. Aquella jugada, però, va acabar resultant un bumerang que va colpejar qui l’havia llançat, ja que la intenció del conseller delegat d’aleshores, Jean-Marie Messier, era “americanitzar” Vivendi i no “afrancesar” Universal.

El món financer, polític i intel·lectual francès va reaccionar llavors amb rapidesa i força contundència, i Messier va ser defenestrat i es va lliurar pels pèls de passar una llarga temporada a la garjola. Avui viu exiliat a Nova York, on també té l’origen el fons de cobertura PSAM, fundat pel financer Peter Schoenfield. El PSAM va invertir el 2003 en Vivendi després de la sortida de Messier, quan la companyia estava en una situació delicada, atesa l’arriscada política de compres del polèmic conseller delegat.

Ara que Vivendi està sanejada i consolidada i neda en una liquiditat de 35.000 milions de dòlars, Schoenfield vol proposar a la junta d’accionistes que tindrà lloc divendres que ve que l’empresa doni un bo extra per una suma total de nou mil milions. Però Bolloré s’hi oposa rotundament, argumentant que aquesta gratificació posaria en perill els seus plans de consolidació d’un grup mediàtic digital.

Segons la revista Forbes, les probabilitats que Schoenfield se surti amb la seva són poques, ja que la seva participació és d’un 1% enfront del 10% de Bolloré. A més, tot el consell d’administració és francès. Però Forbes veu raons de pes en les demandes de Schoenfield i creu que li donaran suport més petits accionistes nord-americans, per als quals els plans de Vivendi potser desprenen tuf de vella arrogància europea. ¿Cal preguntar-se si algú a la Casa Blanca va suggerir a Schoenfield que les coses anaven massa bé per a Vivendi?