MITJANS DE COMUNICACIÓ
THE ECONOMIST

Crisi: quins errors va cometre la premsa econòmica?

Els mitjans van informar, però no van predir el terratrèmol. Tampoc ho van veure els reguladors ni els economistes

“Gràcies a Déu, no hi ha manera de subornar o manipular els periodistes britànics. Tot i que, en vista del que fan malgrat no estar subornats, no fa cap falta”. En fullejar un nou recull d’assajos ( The media and financial crises, Steve Schifferes i Richard Roberts, 2014) en què es planteja si els periodistes econòmics són culpables d’haver contribuït o de no haver advertit que esclataria la crisi financera del 2007-2008, vénen al cap aquestes paraules de l’escriptor Humbert Wolfe.

El panorama és ambivalent. ¿Es van adonar que els preus de l’habitatge estaven inflats? Sí. Un estudi va revelar que la premsa espanyola va utilitzar el terme bombolla immobiliària 2.500 vegades entre el 2003 i el 2008. ¿Van informar sobre el creixement preocupant dels crèdits subprime? Sí, almenys a la premsa especialitzada. ¿Es van adonar que el crèdit que oferien els bancs creixia a un ritme accelerat? Sí. Les declaracions de Chuck Prince de Citibank, segons les quals el banc havia de continuar ballant mentre la música sonés, estan extretes d’una entrevista amb el Financial Times. ¿Algú va relacionar-ho tot plegat per predir el terratrèmol que va sacsejar la banca i la profunda recessió que va venir després? No, però tampoc ho van veure a venir els reguladors ni els economistes.

La crisi sí que va posar de manifest que el missatge pot estar codificat. L’accés i la independència entre fonts i periodistes mantenen una relació de tensió que és inversament proporcional. Als anys 80 els pesos pesants del periodisme econòmic sovint dinaven amb els titans de la indústria al Ritz o al Savoy. Els gabinets de comunicació solien parlar de “la perla dels divendres al vespre”, unes informacions que deixaven anar per col·locar articles favorables als diaris dels diumenges. Les exclusives eren moneda corrent, i una cobertura hostil hauria provocat que se’n tanqués l’aixeta. Avui dia les coses no estan tan malament, en gran part perquè els reguladors han obligat a revelar les notícies econòmiques simultàniament a tots els inversors. Ara bé, els periodistes són conscients que, si fan una cobertura massa crítica, poden perdre les fonts.

Un problema relacionat és la asimetria informativa. Per escriure sobre els complexos productes financers estructurats, els periodistes tenien dues fonts principals: els banquers que els havien dissenyat i les agències de qualificació de deute que els analitzaven. Cap de les dues era plenament independent. El 2007 van començar a aparèixer articles acadèmics sobre el risc d’aquests crèdits. Els periodistes tampoc no podien saber en mans de qui estaven els segments d’aquests productes de més risc, ja que aquesta informació no era de domini públic. Quan els reguladors van anunciar que s’havien reduït els riscos perquè la propietat dels crèdits hipotecaris s’havia diversificat a causa de la titulització, als diaris els va resultar molt difícil provar el contrari.

Una altra qüestió és la tendència dels diaris a informar sobre el que ha passat recentment en lloc de sobre el que és probable que passi en el futur. En una economia en expansió, la gran majoria d’articles explicaran per què les coses van bé, cosa que pot fer que es produeixi un bucle en què els reportatges positius alimentin la confiança dels inversors i donin peu a més reportatges positius. Una última crítica és que els periodistes acaben deixant-se dur per les opinions de qui consulten. Però quan es coneixen de prop els mercats financers, es tendeix a desenvolupar, si no un cert desdeny, sí un cert escepticisme sa.

Ara bé, si el periodisme consisteix a parlar amb persones i després escriure el que diuen, no ens ha de sorprendre que la majoria d’informacions de la premsa reflecteixin el consens. La premsa econòmica i els mercats van respondre amb indiferència a l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria el mes de juny del 1914. I, quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, els mitjans d’informació econòmica van ajudar a encobrir un pànic bancari al Banc d’Anglaterra. Un venedor ambulant agosarat es va atrevir a dir la veritat. Va cridar: “Pànic al banc!” I va ser detingut immediatament. No és ben bé matar el missatger, però s’hi assembla força.