Crèdits fiscals diferits per a la banca: devolució d'impostos no ingressats?

En l'últim consell de ministres es va aprovar un decret llei de mesures urgents de supervisió i solvència del sector financer que inclou una disposició que la banca feia temps que esperava i que suposa una nova transferència de risc financer del sector privat al públic.

La 22a disposició d'aquest decret llei porta per títol Conversió d'actius per impostos diferits en crèdit exigible a l'administració tributària . Darrere aquestes paraules s'amaguen gairebé 50.000 milions d'euros que la banca té pendent de deduir-se de futurs impostos i que avui comptabilitza com a capital. El Banco Santander hi té 17.000 milions; el BBVA, 7.000; CaixaBank, 4.500; el Banc Sabadell, 4.000, i el Popular, uns 3.200.

Aquestes quantitats figuren en l'actiu dels balanços bancaris com a crèdit fiscal, generat pel deteriorament de les carteres de crèdits, per insolvències o per l'adquisició d'altres bancs en fallida. En moltes ocasions aquestes pèrdues no es poden deduir dels beneficis de l'exercici corresponent perquè són superiors als beneficis. La legislació fiscal els permet mantenir aquest crèdit com un actiu que generarà deduccions fiscals en els exercicis futurs. En resum, el sector bancari es desgravarà 50.000 milions d'euros dels seus impostos futurs, la qual cosa vol dir que les pèrdues que va absorbir en el passat les acabarà pagant l'Estat via reducció d'ingressos.

La qüestió, però, ha adquirit una altra dimensió en relació a la regulació de la ràtio de capital del 8% que imposa Basilea III, i que el BCE exigirà en les noves proves de resistència. Els bancs comptabilitzaven els crèdits fiscals diferits com si fos un capital del tot garantit, que estaria disponible per compensar els creditors, fins i tot si el banc feia fallida. Ara el BCE ha dit que només considerarà els crèdits fiscals dels bancs espanyols com a capital si l'Estat considera aquest crèdit com una garantia exigible davant l'administració tributària. És a dir, que si el banc fes fallida, l'Estat no només hauria deixat d'ingressar els impostos corresponents a potencials beneficis, sinó que hauria de retornar als creditors del banc uns impostos que mai hauria cobrat. Un nou capítol del cost públic que suposa assegurar la solvència del sistema financer.