L'EXECUTIVA AGRESSIVA

'Cómo mola mi pistola'

Hola a tots. Ja fa unes quantes columnes que sóc amb vosaltres (per a qui no em conegui: sóc una emprenedora de 30 anys que es busca la vida en aquests mons de Déu, encantada) i crec que fins ara he dit moltes coses negatives sobre això de muntar una empresa. No me'n retracto de cap ni una, i ho seguiré fent: muntar una empresa (sense gaires diners) és molt complicat. La meva vida és molt més dura de la que tindria si fos assalariada, i és insuportable sentir determinats polítics dient que ajuden gent com jo -els herois de la nació- quan en realitat el que fan és posar-te les coses més difícils del que caldria.

Però crec que ja toca parlar d'algunes coses bones, com la que m'ha passat avui. Deia un bon amic que el que realment volem de la vida no és riquesa, ni comoditat, ni el respecte dels altres. El que de veritat volem és guanyar-nos el respecte de nosaltres mateixos.

Resulta que ahir un familiar em va explicar que se li ha acabat el contracte com a recepcionista d'hotel i ha decidit invertir el subsidi de l'atur per anar-se'n de viatge a Sud-amèrica. No sap quan tornarà: dependrà de quan li toqui passar per les oficines del Servei Català d'Ocupació -SOC- a signar, si és que vol seguir rebent la prestació. No és el primer cop que comet aquest frau per unes vacances ideals.

Més tard vaig instal·lar-me a l'ordinador a passar factures i fer números. Si tot va bé, d'aquí al desembre acabarem l'any guanyant diners (no gaires) i la meva empresa passarà a ser rendible. Mentre el meu cosí trampeja per la vida, els meus socis i jo, i per descomptat el nostre equip, hem aixecat un projecte del no-res, donem un bon servei als nostres clients, paguem impostos i generem llocs de treball qualificats.

Faig la feina que m'agrada, sóc la meva pròpia cap i dormo bé a les nits. Com va dir en una ocasió Javier Bardem: "Cómo mola mi pistola".

L'executiva agressiva és una jove empresària