Em pregunto quants joves amb un anglès perfecte viuen a Madrid. I d'aquests, quants deuen dedicar-se a l'esport. Inventem una xifra: 100. Ara imaginem una candidatura als Jocs Olímpics capitanejada totalment pels 10 esportistes olímpics d'una ciutat que parlen millor l'anglès. Que defensen, des de la humilitat (la de veritat), que es facin uns Jocs a la seva ciutat. I al fons, l'alcalde o alcaldessa de la ciutat somrient, sense posar-s'hi pel mig.

I ara imaginem que la imatge que es projecta al món d'aquesta ciutat és la d'una senyora sense capacitat per parlar en públic ni en anglès. I el que és pitjor: sense adonar-se que està fent un ridícul espantós fins que l'hi recorda la premsa l'endemà. Quina imatge prefereix Madrid? Sembla que la segona.

D'altra banda, durant els anys que ha durat aquest despropòsit dels Jocs, muy austeros, por la crisis, representats per 200 empresaris poco austeros, pese a la crisis , a Barcelona s'ha produït un altre fenomen: desenes d'empreses, orgulloses de la imatge que projecta la seva ciutat al món, han començat a canviar la seva marca per posar-hi al costat el nom de la ciutat. Un dels pioners va ser Custo. També Munich, Natura Bissé o Palens imprimeixen el nom de la ciutat a cada paquet que envien, a Mollerussa o al Quebec, sense diferència. I podríem seguir posant-ne exemples.

Sense dir-ho, un munt d'empreses han començat a capitanejar un moviment ensenyant la marca Barcelona al món, com si estiguessin proposant la ciutat a uns Jocs encara més complicats: el dels mercats. I s'ha d'aplaudir, perquè estan guanyant.