Catorze versions per a un sol comunicat

Migdia del divendres 18 de setembre del 2015. Carrer Velázquez, Madrid. Seu de l’Associació Espanyola de Banca (AEB). Una sala de l’edifici acull una insòlita reunió amb directius de quatre de les principals entitats financeres d’Espanya. El representant d’una cinquena entitat hi és per conferència, al telèfon, mentre que el d’una sisena opta per no ser-hi. Són els màxims responsables de comunicació de les entitats. També hi ha el director general de la patronal, David Martín. Tots miren un ordinador. La reunió deixa una imatge somiada per qualsevol autoritat anticompetència com a retrat paradigmàtic del que és un càrtel. Però no es tractava en absolut d’això. (Llegiu l'article principal: El poder contra el procés: història d’un comunicat d’Estat)

Recapitulem. Després de mesos de pressions de la Moncloa i el Banc d’Espanya, els bancs acorden fer un comunicat alertant dels riscos de la independència. CaixaBank i el Santander s’han avingut a tirar-lo endavant a través de les dues patronals que controlen, l’AEB i la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis (CECA). La primera versió del document ja s’ha fet. És aleshores quan la resta de grans bancs de l’Estat (BBVA, Bankia, Sabadell i Popular) se n’assabenten. Gairebé immediatament comencen una sèrie de trucades entre les dues entitats catalanes, les que potencialment poden pagar un preu més alt pel manifest, amb una consigna clara: fer front comú per rebaixar el to d’un document que diuen, “semblava dedicar frases senceres a Junts pel Sí”, la candidatura independentista que després guanyaria els comicis. “Les primeres versions feien molta més incidència en la Constitució, i vam haver de dir i repetir que calia un document tècnic, no polític”, relaten fonts financeres.

El document, certament, va evolucionar. L’ARA ha tingut accés a dues de les seves primeres versions (n’hi va haver un mínim de 14) i les diferències amb què es va publicar són notables.

El document va acabar tenint només quatre paràgrafs, i no cinc, com inicialment. El que es va perdre era una reflexió sobre el sentit de la Unió Bancària i la necessitat de reduir el risc bancari que afronta cada país. També desapareixia la UNACC, la patronal de les cooperatives bancàries, com a impulsora. Els responsables de comunicació dels principals bancs van decidir que no hi hagués una frase que defensava el seu fair play democràtic que inicialment hi era. Deia així: “AEB, CECA i UNACC volen manifestar, com en tots els processos electorals, el seu profund respecte a la voluntat política expressada pels ciutadans lliurement a les urnes”.

Les rondes de trucades i reenviaments de documents van alterar també altres qüestions. El document definitiu feia una “crida als líders polítics perquè, per mitjà del diàleg, impulsessin les reformes necessàries que permetessin seguir progressant en la consecució d’uns nivells de benestar i cohesió social més alts per a tothom”. Aquest fragment, relativament asèptic, era molt més polític en la versió prèvia. La crida als representants institucionals es feia perquè “respectessin el marc legal establert, evitant-ne qualsevol tipus de ruptura unilateral i perquè iniciessin un procés de diàleg, negociació i pacte que avancés en la reforma de l’actual configuració territorial d’Espanya i evités la sortida de l’euro”.

El document definitiu estava pràcticament tancat el mateix dijous 17 de setembre, dia en què hi havia reunió del consell de CaixaBank. El comunicat es va poder veure en aquella reunió de la cúpula del primer banc català, l’únic que no va ser a la trobada de bancs de l’endemà. El Sabadell no hi va ser presencialment perquè els responsables de comunicació eren a unes jornades de team building a la Selva, però va participar en l’última reunió per conferència telefònica.

Per a què va servir aquella reunió? Els canvis en el document van ser mínims. Es va canviar “entitats espanyoles” per “entitats bancàries” i es va rectificar una errata. Però a la reunió no hi va faltar tensió. Segons els presents, es va proposar que s’indiqués quins eren els principals bancs membres de l’AEB i la CECA. El que volien amb això era “explicitar que CaixaBank i el Sabadell hi eren”, expliquen aquestes fonts. Per fer-ho, alguns van voler posar els logos de les entitats. Finalment es va acordar que es posaria el nom de les sis entitats que hi havien participat. I va sorgir el problema. Qui signava el primer? Algú va llançar la proposta:

–Per ordre alfabètic.

–Ni de conya! -va dir el representant del BBVA.

Tothom va riure i el resultat és el que hores després es rebia a les redaccions de tots els mitjans espanyols: “Les principals entitats associades a AEB i CECA són: CaixaBank, Santander, BBVA, Bankia, Sabadell i Popular”. L’ordre responia al volum de dipòsits. Si en comptes d’aquest paràmetre s’haguessin mirat els beneficis, els actius o la capitalització borsària, CaixaBank no hauria sigut el primer. Però aquella era, justament, la intenció dels reunits.