DANI SÁNCHEZ UGART

Catalunya-Madrid: dos models comercials i un sol guanyador

El ‘compri les 24 hores’ impulsat per Aguirre se salda amb més destrucció d’ocupació i concentració del comerç en grans cadenes

Catalunya-Madrid:  dos models comercials  i un sol guanyador / IDOIA VALLVERDÚ Zoom

“Obrim diumenges i festius”. Això diu el cartell que penja a la porta d’un supermercat del centre de Madrid. L’activitat, a l’interior, és frenètica, però baixa de manera considerable els diumenges. La Comunitat de Madrid va liberalitzar fa tot just tres anys, el juliol del 2012, els seus horaris comercials. L’aleshores presidenta de la comunitat, Esperanza Aguirre, va abraçar-se a la bandera del liberalisme i va dur un pas més enllà la liberalització parcial que s’havia fet a Madrid el 2002, i que ja l’havia portat a ser una de les autonomies amb més barra lliure per als botiguers per decidir quan obrien. Madrid va passar a imitar el model de ciutats com Londres: 'el compri 24 hores' era per primer cop possible en una gran ciutat espanyola. No hi havia cap restricció. Aquell canvi, però, només va agradar als grans comerços, centres comercials i grans magatzems. I va disgustar, i molt, els petits comerços. Tres anys després, segons ha pogut comprovar l’ARA, la situació continua igual.

En la batalla per les estadístiques, les dues parts posen els seus arguments sobre la taula. Però hi ha algunes conclusions incontrovertibles: Aguirre va afirmar en aprovar aquella mesura que es crearien 20.500 llocs de treball en el sector comercial i, en lloc d’això, se n’han destruït.

En la regulació horària, Catalunya i Madrid segueixen dos models oposats. El Principat és la comunitat que ha fet més bandera de les regulacions restrictives pel que fa als horaris, presentant batalla amb recursos al Tribunal Constitucional (TC) per frenar les pulsions liberalitzadores del govern espanyol. Tot i això en els últims anys hi ha hagut petits passos en la via de la liberalització, com la prova pilot d’horari d’estiu a la zona turística de Barcelona aprovada l’any passat, i l’ampliació de vuit a deu del nombre de festius d’obertura a tot el país. Madrid, en canvi, és a l’avançada dels canvis desreguladors. Però en aquest temps, des del 2012, ha sigut Catalunya qui ha sigut capaç de crear més de 10.000 llocs de treball al sector del comerç, segons les estadístiques d’afiliació a la Seguretat Social, mentre que a Madrid el nombre d’afiliats al sector s’ha reduït en més d’un miler de persones. A més, mentre que el comerç madrileny es comportava millor que el català en els anys anteriors a la reforma (amb les excepcions del 2009 i el 2010), des de l’aprovació de la liberalització el comerç ha retallat més les vendes.

Aquestes dues dades, per elles mateixes, no permeten treure una conclusió clara. Al cap i a la fi, el cicle alcista en les contractacions ha coincidit amb màxims turístics a Catalunya i caigudes dels visitants estrangers a la capital espanyola. Però sí que contradiuen un dels principals arguments del govern madrileny per aprovar la liberalització. A més, sense variables turístiques, també es dóna el cas que Madrid és una de les poques comunitats que ha destruït ocupació comercial en aquest temps.

Tot plegat ha configurat un comerç diferent a la capital madrilenya que a Catalunya. El fenomen de la desaparició del petit comerç, tot i que comú, és molt més evident a peu de carrer a Madrid que no pas a Barcelona, i la progressió de les grans superfícies comercials als afores de la ciutat és molt més alta a la capital espanyola. Els comerços unilocalitzats (que no pertanyen a una cadena) al centre més turístic es poden comptar amb els dits d’una mà. A poca distància del centre, ja al barri de Malasaña, encara se n’hi poden trobar. Però no passen pel seu millor moment.

José María González fa 50 anys que regenta la Platería Regalo de Malasaña. Hi ven articles de regal, sobretot de plata, molts dels quals es poden trobar a El Corte Inglés, a menys d’un quart d’hora a peu de la seva botiga. Rere el taulell, carregat de marcs i canelobres de plata, sempre hi està ell sol. I per conciliar la vida personal i familiar, va decidir no tocar els horaris tot i la nova llei, com la majoria de petits comerciants del barri. Obre de dilluns a dissabte. Però en aquests últims tres anys, ha notat com les vendes li queien perquè alguns clients compraven el diumenge als grans magatzems. “És lògic, però això està fent molt mal als que no podem obrir”, lamenta.

Els representants dels grans comerços es mantenen ferms en la seva defensa de la liberalització, que consideren que “ha afavorit sobretot el consumidor, que ara té més opcions per comprar”, segons un portaveu de la patronal de la gran distribució ANGED. A més, esgrimeixen l’argument de l’ascens del comerç electrònic, que ha crescut un 147% en els últims cinc anys, per defensar la necessitat d’uns horaris més flexibles, també a Catalunya. De fet, al carrer, el sentiment generalitzat és d’acceptació dels nous horaris. “La gent està encantada si pot passar els diumenges al centre comercial, amb l’aire condicionat i comprant”, explica un client de la botiga de parament per a la llar Los Telares, del centre de la capital espanyola, castigada aquests dies amb una onada de calor que ha fet superar els 42 graus de temperatura a l’ombra.

“El de Madrid és un model que ha acabat per destruir petit comerç”, conclou el professor d’economia aplicada de la Universitat Complutense de Madrid Javier Casares. “La gran qüestió és si l’ampliació d’horaris és capaç de fer augmentar el consum. I no ho és. Per tant, és una qüestió de repartiment del pastís. I, amb més llibertat, els afavorits són els que poden obrir sempre, que, en línies generals, són els grans”, afegeix.

Tot i que el pretext era la creació de llocs de treball, rere l’ampliació horària de Madrid hi van pesar altres factors. Segons el president de la Confederació de Comerç de Madrid, Luis Pacheco, el govern d’Aguirre va eliminar qualsevol regulació horària “perquè l’hi havia demanat Sheldon Adelson”, el magnat del joc que volia construir Eurovegas a la comunitat i que finalment es va fer enrere. En tota la gestació de la llei, el govern no es va reunir mai amb les patronals de petits comerciants -un cas oposat al que passa a Catalunya, on els botiguers tenen fil directe amb el Govern i una gran influència-, i va aprovar la llei en un ple que va acabar de matinada: una “sessió dels troneres”, segons Pacheco. Tot i així els botiguers madrilenys no es rendeixen. La Confederació ja s’ha posat en contacte amb el nou govern autonòmic, presidit per la també popular Cristina Cifuentes, amb la intenció que modifiqui la llei. “Em va dir que rectificar és de savis, i penso recordar-l’hi quan ens reunim”, afirma Pacheco.

Encara que la llei comercial catalana està suspesa per decisió del TC i hi ha en vigor l’estatal, més liberalitzadora, el cert és que les normatives comercials han configurat dos models molt diferents a Catalunya i Madrid. Amb un producte interior brut gairebé calcat, i una població similar, al Principat hi ha gairebé un 40% més d’establiments comercials que a la capital espanyola, fet que denota més presència de petit comerç. “Aquí només es recorden del petit comerç per cobrar-nos impostos”, lamenta Miguel Rico, que regenta una petita botiga de llums també al barri de Malasaña. Potser els laments rere els taulells a Catalunya no són gaire diferents. Però la realitat comercial sí que ho és.