JÚLIA MANRESA

Carlos Buesa: “No te’n vas a dormir amb una economia del totxo i et lleves sent Dinamarca”

Director general i cofundador de la biotecnològica Oryzon

Carlos Buesa Zoom

“Qui ha dit por?” Amb aquesta expressió “típicament aragonesa”, diu, és com a Carlos Buesa li agrada respondre una de les preguntes que més li fan com a president i cofundador d’Oryzon: la clau per convertir un projecte de recerca universitari en una empresa que ja cotitza a la borsa espanyola i que es prepara per fer el salt al Nasdaq, al costat d’Apple, Microsoft i Facebook.

Fa deu anys la biotecnologia era només qüestió d’universitats. Com s’arrenca una empresa en un sector tan verd?

És cert que en el sector aleshores es pensava que un spin-off no era ciència de debò, que et passaves al costat fosc. Hi havia una resistència cultural important, però al mateix temps hi havia una elit intel·lectual que començava a mobilitzar iniciatives. Va ser aleshores quan va sorgir el parc científic de Barcelona i la idea de crear una incubadora. També és cert que començava a parlar-se d’emprenedoria i de biotecnologia, però no te’n vas a dormir un dia amb un país d’economia del totxo i et lleves sent Dinamarca: ha hagut de passar una generació perquè ara comencin a recollir-se els fruits.

Com ho han fet un grup de científics per obrir-se camí sense comptar amb referents i en ple període de crisi i manca de finançament?

Vam néixer com una empresa de serveis, però vam atrevir-nos a fer un doble salt mortal i convertir-nos en una companyia que produeix fàrmacs experimentals d’altíssima innovació. També vam estar a punt de morir-nos, però ens en vam sortir. En plena crisi, l’any 2008 havíem aconseguit una ampliació de capital privat de nou milions i deu més amb ajuts públics, uns diners que ens havien de durar quatre anys, fins a la següent ampliació, però l’any 2012 aconseguir més finançament va convertir-se en gairebé impossible. Estàvem a punt de tancar el nostre primer gran acord però ens faltava una mica més per poder demostrar-ho. Vam fer una forta reestructuració i una petita ronda pont que va ser clau perquè dos anys després els inversors internacionals més especialitzats ens situessin al mapa.

Les ‘biotec’ catalanes surten del laboratori

Com es crida l’atenció d’aquesta mena d’inversors?

Que Roche ens comprés per 21 milions de dòlars dos patents per desenvolupar fàrmacs contra la leucèmia va ser el primer gran pas. Va ser un revulsiu i ens va servir per demostrar als inversors que “aquests tios que fa anys que només demanen finançament poden oferir resultats tangibles”. El nostre model de negoci no és de venda, els inversors saben que nosaltres no repartirem dividends, que és una operació de risc i de llarg termini, però també són conscients que amb acords com aquest el nostre valor es multiplica per molt més de dues vegades. No exagero si dic que des dels inicis l’hem multiplicat per 50.

Però entre acord i acord passa un temps en què continueu necessitant inversió?

Potser fa dos anys que estic permanentment de gira. Viatjo deu dies al mes als Estats Units. Possiblement Oryzon sigui la millor empresa biotecnològica d’Espanya i una de les millors d’Europa, però als EUA hi ha de tot i de molta qualitat. Per això ens hem de fer notar constantment. En una de les meves visites a un dels fons més reconeguts de Boston vaig poder-ho comprovar literalment. Tenien mapes a les parets en què apareixien malalties, vies de salvació i empreses. En el d’epigenètica Oryzon hi apareixia diverses vegades. Però són fons extremadament especialitzats. Els interlocutors acostumen a ser tan o més especialistes que un mateix i explicar-los les teves molècules es converteix gairebé en una oposició a càtedra. Tenen milers de milions -Europa encara està lluny d’això- i els seus moviments estan completament estudiats.

Per què és tan important aconseguir ser als EUA?

Jo no em llevo cada dia pensant en ser més ric. Som científics i honestament pensem que tenim unes molècules que poden ajudar molta gent. Què fem doncs? ¿Fem la viu-viu i vivim còmodament o ho intentem tot perquè tinguin el major abast possible? Al mateix temps, però, tenim els 25 anys que dura una patent per demostrar que val la pena comprar-la perquè és un negoci, i quan la patent caduca no hi ha mercat. Per això necessitem tots els recursos i hem de pensar en gran.